divendres, 15 de juliol de 2016

LA FESTA DEL MAIG A BIURE


Des de temps immemorials, el poble de Biure de Gaià plantava un maig al bell mig de la plaça. (1) 

Però potser us preguntareu què coi és això del maig? El maig era un arbre molt alt i molt prim, que havia de ser ben dret i no tenir cap defecte. Els nois de Biure, cap a finals de març, escollien un pi, el més alt i més ben plantat que trobaven, i cada trenta d’abril l’anaven a tallar al bosc a cops de destral (doncs així ho manava la tradició). (2) Un cop tallat, era portat a força de braços cap al poble i allí, al mig de la plaça, el plantaven. Però no correm tant, abans d’aixecar-lo amb l’ajuda de cordes, calia polir-lo un mica i engalanar-lo. En aquest punt també hi intervenien les noies. Al maig se l’havia d’esbrancar de totes les rames del tronc, deixant només la capçada, com si fos un plomall. Després calia escorçar-lo i deixar-lo ben llis. S’havia de revisar el plomall del capdamunt, vigilant que quedés ben arrodonit (si s’havia trencat alguna rama en tallar-lo, calia refer-la). 
Les noies s’encarregaven de guarnir-lo amb cintes de colors, rams de flors i/o corones de boix. A molts llocs també s’hi penjaven botifarres i pollastres, fruites i verdures, ous sencers ben lligats, que penjaven aquí i allà o bé clofolles d’ous enfilats formant garlandes o corones… No hi faltaven tampoc les coques, les rosquilles o els tortells… Aquest maig engalanat, tot farcit de “fruits”, era una ofrena i a l’hora una demanda a la Divinitat perquè les pluges fossin generoses i les collites abundants, així els ramats i el bestiar en general gaudirien de bona salut. Tothom en sortiria beneficiat. Era, doncs, una festa a la fertilitat. 

Quan al maig s’hi penjaven productes que no podien resistir el pas del temps, aleshores el maig, es convertia en cucanya. Els nois, competien entre ells per aconseguir algun dels productes que hi havia al capdamunt de l’arbre. Però no us penseu pas que era una taleia fàcil, no. Abans hem comentat que el tronc del maig era ben allisat, però és que, a més, aquest sovint era empastifat de vesc o d’altres productes enganxifosos, fins i tot fastigosos (llegeixis merda), que dificultaven en gran mesura l’escalada fins a la copa. Però potser valia la pena intentar-ho i poder aconseguir qui sap si un bon pernil, qui sap si una unça d’or. Els que superaven aquest difícil repte eren considerats els herois de la jornada. Els galants enamorats oferien el seu trofeu a la seva estimada. 

La festa del maig era una festa de joia, de gresca i de xivarri. Era una festa de jocs, de berenades i tecs. El vi potser corria més del compte i les llicències sexuals eren més permissives. El ball o la dansa tampoc no hi podia faltar, és clar. Hi havia qui tocava el flabiol i el tamborí o la trompeta i el sac de gemecs. La qüestió era fer força saragatada ja que així es foragitaven els mals esperits i s’estimulava la vegetació.

Il.lustració de Joan Ballabriga Clarasó

Un ball que bo i sempre es ballava en aquesta diada era “La Catarineta”. El ballaven tot i fent rodona al voltant del maig. Feia així: 

A la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar. (bis) 
 No hi vagis Catarineta, que ton pare et pegarà. (bis) 
Tant si em pega, com si no em pega, jo a ballades vull anar. (bis) 
On és la Catarineta, que no és a taula a sopar. (bis) 
A la plaça fan ballades i ella hi ha volgut anar. (bis) 
Ja agafa una escombra i un garrot a l’altra mà. (bis) 
La primera garrotada, un bracet li va trencar. (bis) 
La segona garrotada estesa la va deixar. (bis) 
Sota l’olivera plora, sota l’olivera està. 
La pobra Catarineta se’n rebenta de plorar. (bis) (3) 

La Catarineta o la Catarina no era pas la cançó més adient per a una festa de folgança com aquesta. Es nota que el cristianisme purità havia posat traves en la celebració d’aquestes festes d’arrel pagana, les quals originàriament havien tingut un sentit orgiàstic. Per tant, aquesta és una cançó alliçonadora per a les noies descarriades que desobeeixen els seus pares. Però, qui sap si també pot ser una antiga reminiscència d’un antic ritual, que consistia en oferir als déus, com a primícia, el seu fill o filla primogènit (recordem que segons alguna versió, la noia acabava morta pel seu pare). Cal tenir present, aquí, que Catarina ve de càtar, que vol dir pura, condició indispensable perquè la víctima sigui agradosa a la divinitat. 

Alguns balls consistien en anar-se traient la roba mentre es ballava, acabant tots plegats, nois i noies, tant nus com quan van venir al món. 

Com que era una festa més aviat nocturna, s’encenien fogueres al voltant de l’arbre, que calia aprofitar per coure alguna o algunes víctimes sacrificials. Podia ser un porc o un anyell o algun animal de ploma, qui sap si alguns conills. La sang havia de córrer doncs així es propiciava la pluja. (4) 

Durant tot el maig es celebraven festes a l’entorn de l’arbre, tot i que alguns pobles les allargaven fins per Sant Joan. Per un seguit, però, al final del mes, l’arbre es retirava de la plaça; encara que hi havia llocs, que s’hi quedaba tot l’any, fins que no es col•loqués el nou arbre. 

Generalment, el pi vell s’encantava o subhastava al més dient. 

ESPILENCS CONTRA BIURENCS 

Sembla ser que entre els pobles de les Piles i Biure hi havia hagut una certa rivalitat. Coses de jovent, deien, però el cert és que per allà el 1928, o a tot estirar el 1930, un grupet de nois de les Piles van decidir fer una malifeta a la gent de Biure. Doncs sí, van acordar tallar-los-hi maig. 

Era negra nit i uns quants nois de les Piles (5) van arribar a Biure, proveïts d’un bon “xurrac”, (em refereixo a un xerrac o serra de dues mans, que havia de ser manejada per dues persones) que havien agafat del fuster del poble, i es van adreçar, de seguida, a la plaça on hi havia plantat el maig. I sense perdre temps es van posar a “xurracar” l’arbre. Els de cal Paulo, que ja eren al llit, sí que sentien un “sirollet”, però es van pensar que ho feia la mula ja que li havien donat faves seques per sopar. 

Els de cal Montagut també van sentir un zig-zag, però el van atribuir als animals que menjaven. Just li diu el marit a la dona: -Com rompen les someres!- quan senten com un terrabastall que colpeja contra casa seva. En sentir el soroll, s’aixequen d’una revolada del llit i, amb un llum d’oli, espien el carrer per veure què passava. Aleshores van descobrir la causa de tot plegat i van veure que el maig era a terra i, en caure, havia picat contra el voladís de casa seva. Molts veïns del poble van sortir a la plaça i van descobrir el desastre, però dels autors del mateix no en van veure ni palla ni pols. 

El costum de plantar el maig havia sigut tan popular com celebrar les fogueres de sant Joan doncs en tenim molts testimonis d’arreu de Catalunya. Un fet bastant proper i amb connotacions semblants a les que acabem de relatar entre els pobles de les Piles i Biure va passar a la Conca de Barberà, concretament a Vallclara. 

RIVALITATS ENTRE VALLCLARA I L’ALBI (les Garrigues) 

Cada any, a finals de març ,aquests dos pobles s’adreçaven al bosc de Poblet i escollien el pi més gros i més bonic que trobaven per convertir-lo en el seu maig. Un any, però, els de Vallclara es van superar ja que es van atrevir amb un pi de cent quatre pams. En canvi els de l’Albi no van ser gaire encertats alhora de fer la tria del seu pi doncs es veu que era esquifit i malgirbat. Els vallclarencs, en plan foteta, van dedicar aquesta cançoneta als seus rivals: 

Los de l’Albi tenen un maig 
Que és bo per fer una arcada, 
que n’és tort i geperut 
gran falta n’hi han trobada, 
Vallclara si que en té un 
d’una peça ben llastada, 
que té cent quatre pams 
lo més alt de la contrada. 

El jovent de l’Albi es van emprenyar molt amb els de Vallclara ja que es van sentir menystinguts i ridiculitzats, tan dolguts estaven que decidiren robar-los el maig. I això és el que van fer de nit els albinencs. Però les coses no van sortir com esperaven doncs una vella del poble els va descobrir i va començar a cridar com una boja -Nos roben lo maig! Nos roben lo maig!- Tant va cridar que la van sentir els del Sometent i aquests van empaitar els de l’Albi i els hi van fer tornar el maig. Joan Amades ho explica al revés doncs diu que van ser els de Vallclara els lladres. Jo crec que és una confusió de l’eminent folklorista ja que la cançó, que ha pervingut d’aquells fets, ho deixa prou clar.

Bé, no voldria acabar aquest escrit, sense explicar una mica l’origen o la història d’aquesta festa. Però ho faré d’una manera ràpida doncs no us vull cansar més. Originàriament, aquesta festa se celebrava per l’equinocci de primavera, això és el 25 de març, que era quan antigament començava l’any. Els romans, també, començaven l’any en aquesta data i el mateix passava amb els jueus doncs aquest dia celebraven la Pasqua i encetaven l’Any Nou. En el calendari litúrgic, aquest dia esdevenia l’Encarnació de Jesucrist, que donaria el seu fruit nou mesos després, o sigui el 25 de desembre, dia de la Nativitat del Senyor. 

El trasllat d’aquest celebració a uns dos mesos abans es deu que els romans, que en un principi tenien un calendari de deu mesos, van afegir dos mesos més al davant del març (el gener i el febrer) i totes les festes i celebracions que es feien antigament al començament de l’any (el març) van passar a fer-se pel maig. Aquest nou calendari romà, de dotze mesos, va ser una realitat l’any 153 abans de Crist. 

A l’antiguitat, l’any es començava per la primavera perquè era quan la Natura tornava a renéixer, desprès d’un llarg període hivernal de dies curts i freds. Calia, doncs, estimular-la perquè es desvetllés i també el Sol perquè lluís amb força i durant més temps. 

Per això se celebraven festes de joia i disbauxa, acompanyades d’un gran rebombori, (recordem que per aquestes dates coincideix el carnaval), així per efecte d’aquesta màgia imitativa aconseguirien despertar la Naturalesa adormida. 

Resumint, doncs, aquesta festa de l’arbre, simbolitzava la unió entre el cel i la terra, en aquest dia que les forces del dia i la nit o de la llum i les tenebres estan equilibrades (durant l’equinocci el dia té la mateixa durada que la nit). L’arbre actua com a fal•lus que s’insereix en la vulva bategant, simbolitzada pel cercle que formen els dansaires. Tot plegat representa el cicle de la vida i de la mort en constant moviment, que gira i gira…per tota l’eternitat. 

Josep Ballabriga Clarasó 

(1) A molts pobles, al lloc destinat a plantar el maig, hi havia una rodanxa de pedra, d’una fondària determinada, que servia per encaixar l’arbre. Un cop aixecat aquest, només calia falcar-lo per tot el vol. 

(2) El jovent anava a demanar permís a l’amo de l’arbre i li feien saber que n’havien escollit un, el qual seria el maig d’aquell any. El propietari no es podia negar a lliurar-los-hi, s’hi ho feia, el tallaven de totes formes ja que els emparava un dret ancestral. Hi havia llocs que anaven a tallar el maig al so del flabiol i tamborí, tot i fent gresca, quan arribaven davant de l’arbre triat, si l’amo posava impediments per tallar-lo, només que donessin una volta al seu entorn, al so dels instruments al•ludits, ja el consideraven de la seva propietat. 

(3) La Catarineta sempre tenia la mateixa tonada, en canvi la lletra variava força als diferents pobles on es cantava. Aquesta versió, l’havia sentit cantar a la meva mare, l’Assumpció Clarasó Tomàs, suposo que a Biure la devien cantar de forma semblant. La versió més dràstica d’aquesta dansa, que recull el cançoner tradicional català, acaba amb la mort de la pobra Catarineta a cops de garrot, de la mà del seu estimat pare. Veiem-ne una mostra: “La primera garrotada, un braç ja li feu sagnar. (bis) / La segona garrotada l’altre braç li va trencar. (bis) / La tercera garrotada, morta la va deixar. (bis)…” 

(4) Aquestes víctimes expiatòries, ofrenades a la Divinitat, es consideraven sagrades (recordem que les paraules sacrifici i sagrat o sacrat, tenen el mateix origen, també en deriven sagrari i sagrera; també hi tenen relació creu, crear, cruspir, cremar…) i no havien de tenir cap tara. Les víctimes sacrificades no solament havien estat d’origen animal ja que també s’havien efectuat sacrificis d’infants, especialment, o de joves d’ambdós sexes. 

Primitivament, la sang que s’oferia a la Mare Terra era la sang mentrual, sang vessada de forma natural i incruenta. L’origen de cru, de la qual deriven cruel, cruesa, etc. ve del llatí i vol dir “que sagna”, tot i que l’arrel és indoeuropea. De kreu (sang, carn viva). La víctima era consumida, si més no parcialment de cru en cru, i la seva sang beguda de calent en calent. 

La sang vessada va ser la primera matèria líquida que els antics sacrificaven als morts, als esperits o als deus. La llet, el vi, la mel…, en van ser els substituts. 

Un dels primers ritus (ritus=vermellós) en celebrar-se va ser amb sang menstrual. Aquesta sang, com hem dit era ofrenada directament a la terra, o era beguda com a font de regeneració. També era beneficiós empastifar-se’n o banyar-s’hi. 

Moltes cultures, van fer de la sang menstrual, la beguda dels Deus. A Egipte, els faraons es convertien en deus quan bevien la “Sang d’Isis”, que era una ambrosia que en deien Sa. La deessa hindú Kali-Maia invitava als deus a banyar-se en el seu fluït sagnant o a beure’n. Beure aquesta sang era beure l’ànima de la deessa, la sang del drac. I també era a l’Índia que la beguda sagrada, el Soma, era secretada per la Vaca de la Lluna i era begut barrejat amb llet, en cerimònies de sacrifici. A Grècia era el “Vi vermell sobrenatural”, que rajava de la Dea Mare Hera. Els reis celtes es feien divins quan bevien “l’aiguamel vermell” de la Reina Mab. Els deus escandinaus sort en tenien d’aquest Néctar Diví doncs el deu Thor havia de banyar-se en un riu de sang menstrual, si és que volia conservar la immortalitat. El seu pare Odí era tan poderós perquè havia robat i begut la “Sang Sàbia” de la Deessa Mare. 

Aquesta libació sagrada d’un color encarnat o carmesí, simbòlicament, era d’un vermell obscur, diferent de la sang sacrificial, que era d’un vermell arterial. Aquesta secreció no és mai roja doncs aquest color és un vermell que tira a groc. 

Les paraules menstruació i catanèmia son sinònimes i es refereixen al sagnat mensual que la dona té cada mes i durant el seu període fèrtil. Com que el cicle menstrual femení té una durada similar al del cicle lunar, es va fer servir per mesurar el pas del temps i així va néixer el primer calendari conegut, el calendari lunar. Aquestes dues paraules, doncs, venen de mes (del llatí mensis i aquest del grec mene, que vol dir lluna), derivats seus són medir, mesurar, etc. 

Fixem-nos, però, en la paraula catanèmia. Té l’origen en el grec, katá, que vol dir “cap avall”, però deriva de l’antiga paraula indoeuropea kat, o sigui “cosa vessada o llençada cap a baix”, que es refereix, evidentment, a la sang menstrual. 

I ja per acabar aquesta digressió etimològica, us voldria parlar, encara, d’una última paraula que té a veure amb el tema de què parlem. Es tracta de la semblança de la paraula menstru o menstruació, amb monstre (en català antic, dit també mostro o monstruo) o monstruós. De fet no és cap coincidència ja que les dues tenen un mateix origen. Si despullem aquesta paraula del sentit pejoratiu que té, li queda un significat que tenia un sentit religiós, de prodigi, de quelcom fabulós, d’una grandària extraordinària… i un cop més ens tornem a topar amb aquesta essència femenina, amb aquesta energia “monstruosa”, que té la sang catanemial. 

Actualment, s’està redescobrint el poder que té aquesta sang com a font de cèl•lules mare, que es podran fer servir per a la medicina regenerativa i per a curar un gran nombre de malalties. La prova d’això és que van sorgint empreses especialitzades en recollir la sang menstrual criogenant-la… i guardant-la després en bancs creats expressament per aquest menester. 

(5) Del grup de joves que van anar a tallar el maig, només en conec tres. Són el Francesc Balcells Torres (el Roso), el Josep Clarasó Tomàs (el Biel, que era el meu oncle i el que em va explicar la major part dels fets) i el Josep Boria Bonell (el Fuster, que va ser el que va agafar el xurrac de la fusteria). També em va explicar una versió dels fets la Maria Compte Puiggener de Biure ja que ho havia sentit explicar als seus pares).

Plaça de Biure de Gaià



      façana de cal Montagut                                                                                façana de cal Paulo

dimecres, 8 de juny de 2016

Excursió a l'estany d'Ivars i Vila-sana



Coincidint amb la setmana de la natura i per despertar consciencia sobre la importància de tenir cura de la nostra natura i el nostre territori, mig poble espilenc va anar a conèixer l’estany d’Ivars i Vila-sana.

Es tracta de l’estany interior més gran de Catalunya (té una superfície d’aigua de 126 ha.) i acull una important diversitat biològica. L'aigua d'entrada, prové del canal d'Urgell i correspon a la mateixa quantitat que s'utilitzava per al reg de les finques existents abans de la recuperació. El desguàs de l'estany drena vers un afluent del riu Corb. En bona part del seu perímetre la profunditat és molt baixa (< 1 m), de manera que proliferen les comunitats lacustres. Amb tot, la profunditat màxima no arriba als quatre metres ni la mitjana als 2 m. Al llarg de l'estany s'hi van recrear illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

Teníem moltes ganes de conèixer el lloc i poder participar d’algunes de les activitats que es fan a l’estany, així que vam proposar anar fer anellaments d’ocells. 

L'anellament científic d'ocells és un mètode d'estudi basat en el marcatge individual de les aus mitjançant la col·locació d'anelles metàl·liques. Qualsevol registre d'un ocell anellat, bé a través de la seva re-captura i posterior alliberament, bé per la seva recuperació final com a au morta, ofereix una gran quantitat d'informació sobre la seva biologia, especialment pel que fa als seus desplaçaments, però també de la seva longevitat, fidelitat a les àrees de cria i hivernada…
Traçant les línies de vol definides pels parells de dades anellament-recuperació, és possible definir les rutes migratòries de les diferents espècies d'ocells, així com les seves àrees de descans, oferint-nos així una informació molt valuosa per a la planificació de sistemes integrats d'espais protegits per a les aus.
Una campanya anellament consisteix en la realització d'un seguit de sessions durant un període determinat de temps i sota unes condicions estandaritzades (zona, horari, nombre de xarxes, etc.). Per altra banda, una campanya d'anellament en una zona determinada ens pot donar molta informació de les espècies discretes presents a la zona, així com dades sobre la fenologia migratòria i estatus (reproductor, migrant, hivernant, etc.) de les diferents espècies detectades. Moltes de les especies que possiblement s'anellaran (principalment passeriformes de zones palustres) són difícils de detectar i quantificar amb altres mètodes de cens, i per tant l'anellament és la única manera d'estudiar-les amb detall.
Vam quedar molt contents del tracte de vam rebre del Marcel i l’Enric i de les coses que vam aprendre dels ocells... de ben segur que hi tornarem, això sí ben d’horeta al matí, amb una bona gorra i una ampolla d’aigua per beure.

Si voleu conèixer més: http://www.estanyivarsvilasana.cat 

dijous, 5 de maig de 2016

TRÀNSIT DE MERCURI 2016

El proper dia 9 de maig del 2016, es produirà el trànsit de Mercuri; el planeta més proper al nostre Sol passarà pel seu davant. Aquests trànsits són estranys, encara que no tant com els de Venus.

La mitjana són d'uns 13 trànsits per segle, però amb la regularitat de què sempre passen en els mesos de maig o de novembre. El darrer fou en el passat mes de novembre del 2006, però en aquella ocasió no va ser possible observar-lo des d'Europa. L'anterior a aquest, va esdevenir al mes de maig del 2003, i va poder ser observable des d'Espanya.

Si voleu fer corre el rellotge, us diré que el proper es podrà observar al novembre del 2019.
La trajectòria de Mercuri davant del Sol ho farà a partir de l'Est en direcció cap al Sur-oest. El diàmetre aparent respecte al Sol és de 160 vegades inferior, per això Mercuri es veurà com un petit punt negre que el travessarà de forma complerta en unes 7 hores. Els trànsits que esdevenen durant els mesos de maig, són més llargs (fins a 8 hores) respecte als que ho fan durant els mesos de novembre, que arriben a durar 5'5 hores.
El primer trànsit de Mercuri del què es tenen registres, data de l'any 1631. L'astrònom Pierre Gassendi, aprofitant les prediccions de les posicions planetàries realitzades per Johannes Kepler uns anys abans, va poder deixar constància del fet, gràcies a l'ús d'un rudimentari telescopi. Durant alguns segles, aquest fenomen ha permès millorar els càlculs per conèixer la mida del Sistema Solar, així com per augmentar la precisió de les unitats de mesura que s'utilitzen en astronomia per a computar distàncies.


Perquè passa això?
Quan els astres es posen en conjunció, el Sol, els astres i la Terra, queden en línia recta en una regió
del cel. Mercuri i Venus al estar més a prop del Sol es poden quedar en dues conjuncions: conjunció superior quan es queda darrera del Sol, o en conjunció inferior quan queda al davant passant entre el Sol i la Terra. Tot i així, Mercuri i Venus rarament acaben passant per davant del Sol, que es troben en conjunció inferior. El cas de Venus és encara més excepcional, durant tot el segle XX no n’hi va haver cap.
El darrer va ser el 8 de juny de l’any 2004, el segon i darrer trànsit d’aquest segle fou el dia 6 de juny del 2012 en els primers moments de la sortida del Sol, quasi a ran d’horitzó, a Catalunya. Les Piles va preparar l’esdeveniment per poder veure’l. Però els núvols no ho van permetre.


Què es veurà?
Una persona amb molt bona vista veurà un puntet negre que trigarà varies hores
en travessar-lo. Cal advertir de la importància de prendre les mesures necessàries per a protegir la vista de les radiacions solars.
Tant sols amb uns prismàtics que portin incorporats un filtre solar es podrà veure amb millor nitidesa i seguretat.

Com mirar-ho?
El principal perill de l’observació solar no són sols els raigs de llum, sinó els raigs ultraviolats, que els acompanyen i que no manifesten cap tipus de molèstia al mirar, però que poden produir danys irreversibles a la retina. No totes les ulleres de sol ni els filtres solars protegeixen de les radiacions ultraviolades.
En els establiments especialitzats en aparells d’òptica i astronomia tenen uns filtres especials (filtres Mylar) que es posen davant dels oculars dels aparells astronòmics. Tots els filtres han de estar homologats per a la visió solar i amb certificació de la UE.

Es pot utilitzar filtres de protecció de soldador del nº 14. També ulleres homologades de polímer negre. Cal llegir abans les instruccions que portin. Tot i així amb totes aquestes proteccions es reserva la visió contínua a molt poc temps!. No es aconsellable mirar seguit durant més de 3 minuts. Cal descansar després, al menys un minut. Cal tenir sentit de responsabilitat i autoprotecció.

En el cas de no disposar de filtres i proteccions adients es pot  veure el Sol amb uns senzills prismàtics, però en cop de mirar directament, es projecta la imatge del Sol sobre el terra en una superfície clara, com un paper blanc o una cartolina.
Es pot construir també una càmera fosca amb un tub o caixa de cartró, posant en un dels extrems un paper d’alumini, que foradarem amb una agulla, en l’altre paper ceba, per on es veurà la imatge.


Observació del trànsit,
Com haureu vist a la taula de temps, aquest fenomen dura sobre set hores i trenta minuts. És molt llarg, això permet poder cercar un moment de les nostres responsabilitats diàries per poder observar-lo.

Els mitjans de comunicació es faran ressò de l’esdeveniment amb imatges satel•litzades i computeritzades. Les Piles disposarà de telescopi per poder fer les observacions en directe. Estarem al costat de l’ermita de Sant Eugènia a les 13’00 (hora local) per a començar a fer els preparatius i fins les 14’00h. En aquest període de temps veurem l’inici del viatge per davant del Sol.
Tornarem al final de la tarda a les 20’00h (hora local) per acabar de veure el final del trànsit, fins a les 20’30h.

Tota la informació referent a aquesta activitat es reflexarà al Facebook de les Piles. Si estàs interessat en participar, estiguis connectat.
Esperem que les núvols ens permetin gaudir en directe del singular fenomen astronòmic.

Eduard Garcia-Luengo

dimarts, 19 d’abril de 2016

APUNTS SOBRE EL SAFRÀ A LES PILES, EL PRIMER QUART DEL SEGLE XVIII



                        APUNTS SOBRE  EL SAFRÀ A LES PILES, EL PRIMER QUART DEL SEGLE XVIII
                                    Retalls d’un viatge d’Espanya i Portugal (1716-1717)


Ara es compliran 300 anys del viatge o expedició botànica que van fer Antoine de Jussieu, Joan Salvador, Philippe Simoneau  i Bernat de Jussieu, germà de l’Antoine al·ludit, (que, aleshores, era estudiant de medicina) i un mosso de peu (1). Anaven amb una calessa tirada per dues mules de tir (2). Antoine de Jussieu havia rebut aquest encàrrec de l’Acadèmia de les Ciències de París.

El viatge el començaren el 7 d’octubre de 1716, a Barcelona, i l’acabaren el dia 30 de maig de 1717 a la mateixa ciutat, un total de vuit mesos on van travessar Catalunya, el País Valencià, la Regió de Múrcia, Andalusia, Extremadura, Portugal, Galícia, Lleó, Castella, Aragó i, altre cop, Catalunya.
Aquest viatge fou fet “per ordre de Sa Majestad Cristianíssima Lluís XV i de Monsieur, lo Duc d’Orleans, regent de França”… (3). L’objectiu del viatge era conèixer la vegetació peninsular i recollir-ne mostres d’herbari. Les anotacions d’interès botànic van anar a càrrec de Jussieu, que era el cap de l’expedició; Joan Salvador es dedicà a recollir exemplars per al seu herbari (a més, ell també va ser el finançador de l’expedició); Simonneau segurament era el responsable de dibuixar diferents exemplars de la flora peninsular i el Bernat, que només tenia disset anys, devia anar en qualitat d’aprenent i observador.

Joan Salvador durant tot el viatge va confeccionar un curiós dietari carregat d’observacions i detalls sorprenents sobre els llocs per on passaven. La seva història, els costums, la forma de vestir, la gastronomia, etc. (és tanta la informació que ens dóna d’alguns llocs, que sembla que hagi de portar una guia turística a la butxaca). A més, sovint ens descriu la vegetació del paisatge, tant la silvestre com la conreada, evidenciant, com és natural, la seva passió per la botànica.

Tot seguit en farem una lectura de les descripcions pel seu pas per Catalunya, a on podrem observar que en la travessa de l’Alt Gaià i la Conca de Barberà fan un la transcripció literal i molt detallada:

Octubre de 1716: Barcelona-Gandia

“Lo dia 7 d’octubre, dimecres, partírem de Barcelona … Passàrem per lo lloc de l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Molins de Rei, lo Hostal del Papiol… Sant Andreu, lo Congost, i arribàrem a Martorell (…)”
“Lo dia 8 is querem de Martorell, passant…lo lloc d’Abrera, i nos quedàrem a almorzar en Esparreguera…passant per Collbató, arribàrem a dinar en lo monestir de Nostra Senyora de Montserrat”, on s’hi estàren tot el dia, “i vérem tot lo tresor de Nostra Senyora”. Hi romangueren fins el dia 10 al matí. S’encaminaren cap a “ la ciutat de Manresa, la qual, i per causa de la crema de l’any 1713, estava molt  derruïda; havent-hi un miserable hostal, (fórem) obligats de dormir a terra amb un poc de palla”.
“El dia 11 diumenge, dinàren a Súria,… i més tard anàren fins a Cardona a veure les salines(…)
El dia següent, sortiren de Cardona en direcció a Manresa, on es quedàren a dormir. (de Manresa a Cardona, comptaren sis hores de camí).”
“El dia 13(…) arribàren a dormir a Igualada, vila prou gran i murallada, situada en una plana.”“Lo dia 14 passàrem a Jorba per mal camí, i després de tres hores bones nos quedàrem a Santa Maria”.
“Lo dia 15 passàrem un llogaret anomenat Porquerisses i, continuant sempre un (camí) pedregós i desert, pujàrem a Montmaneu, essent la pujada molt mala i amb graonada. I, continuant un camí prou pla entre roures, havent fet tres hores de camí, arribàrem a dinar a Santa Coloma de Queralt. Passàrem un llogaret dit les Piles, a on cultiven molt safrà, (4) i en aquell temps collien la flor. Vingué una pluja que nos detingué algunes hores. Pasàrem a Rocafort i després de tres hores de camí arribàrem a Sarral”.
“Lo dia 16, divendres, anàrem a veure la vila, que és prou gran. Vérem treballar  de la pedra blanca, de la qual n’hi ha molta abundància en tot lo veïnat”. (…) Monsieur de Jussieu i jo prenguérem les mules. I passant diferents paratges a on hi havia de la pedra blanca o alabastro, passàrem lo lloc de Pira, l’Espluga, i arribàrem en Poblet. Vérem tot lo tresor i monestir d’aquells pares bernardos, comptant des de Sarral a Poblet tres hores. Després entràrem en lo bosc de Poblet, lo qual és molt desert i espès d’arbres. I, anant pujant, passàrem les muntanyes de Prades, tenint un vent molt fort, lo qual nos molestava. Són de Poblet a Prades quatre hores. Fórem malament a Prades per no haver-hi pa. Després passàrem sempre per muntanyes i un llogarret dit Abarca, i nos quedàrem a dormir a la Cornudella, que són quatre hores de camí”.
“El dia 17 passàren per Poboleda, la Conreria i anàren a dinar a Scala Dei. “Vérem lo santuari i diferents pintures(…)”. Aquest dia es quedàren a dormir a Alforja.”
“El dia 18 era diumenge, i després d’oïr missa a Alforja, passàren les Voltes, Mas Buturell, Montroig, prop de Torre Vilar i lo Hospital… “Arribàrem a vuit hores de nit al Perelló, a on fórem malament per haver la guerra molt maltractat lo lloc(...).”
“El dia 19 arribem a Tortosa: Tortosa és una ciutat prou fortificada, a on passa Ebro. Hi ha un pont amb deu barques, i lo portal del pont és de marbre, com i també la capella, que se fabrica, de la santa Cinta…”. Passàren la nit a la ciutat.”
“El dia 20 arribàren a Ulldecona, on dinàren. Dit dia representàven comèdia, havent tingut antes corrida de toros, per la festa de sant Lluc, a on és patró (…)”. Partírem després de dinar i, anant sempre per una plana inculta, passàrem una riera que se diu Sènia, la qual divideix Catalunya de València, cosa de mitja hora d’Ulldecona (…).”

Ara deixarem els nostres viatgers en el seu periple per la Península Ibèrica, i farem un salt en el temps tan cronològic com geogràfic. Saltem doncs, al dia 25 de maig de 1717 ja en terres aragoneses, molt a prop de Catalunya.

“I havent fet quatre grans lleugues passàrem lo pont de fusta de Fraga. Està ensotada I circuïda de muralles de terra, molt derruïdes. Ja se parla català.”
“Lo dia 26, dimecres, partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d’Aragó i Catalunya”. Passàren Alcarràs… baix Gardeny, i després entràren a Lleida (…)”
“El dia 27 arriven a Mollerussa… el 28 passen per Bellpuig, Tàrrega i dinen a Cervera… passen els Hostalets, Montmaneu… i dormiren a Santa Maria.”
“Dia 29, “passàrem per Jorba, Igualada, la Pobla, i dinàrem a la Font de la Reina. Passàrem Vallbona, Piera, Masquefa, i dormir a Martorell”.
“Lo dia 30, diumenge, oírem missa en Martorell. Dinàrem a Sant Feliu i, a bona hora de la tarda, entràrem a Barcelona”.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) Aquí farem unes breus notes biogràfiques de cadascun dels viatgers que formaven part d’aquesta expedició científica.
Antoine de Jussieu (Lió 1686 – París 1758). Reconegut botànic, metge i naturalista francès. Estudià medicina a la Universitat de Monpeller. Va ser director i professor de botànica del  Jardí Reial de París. I també va ser membre de l’Acadèmia de Ciències de França i de la Reial Societat de Londres.
Joan Salvador i Riera (Barcelona 1683 -1726). Destacat apotecari, botànic i naturalista. Amb només disset anys se’n anà a estudiar a França. L’any 1715 va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències de França. La seva tasca va tenir un reconeixement internacional. Va morir prematurament a l’edat de quaranta-tres anys.
Bernat de Jussieu (Lió 1699 – París 1777). Botànic i metge, germà d’Antoine de Jussieu. Lluís XV li encarregà el traçat dels jardins del Trianon, a Versalles. És autor d’un sistema de classificació botànica diferent del de Linneu.
Philippe Simonneau. D’aquest personatge, només sé que era gravador I dibuixant. També era membre de l’Acadèmia de Ciències de França.
Un altre acompanyant dels viatgers era, “el mosso de peu”, que a vegades anomena “lo calés” perquè devia ser el conductor de la calessa; només sabem d’ell que es deia Custodi (fa al·lusió a ell, quan a Portugal el feriren).

(2) Les calesses eren uns carruatges arrossegats per cavalleries. Per un seguit només tenien dues rodes i tan sols hi cabien dos passatgers. La calessa en la que anaven els nostres viatgers segurament devia ser de quatre rodes i més gran, suficient per encabir quatre o cinc persones i tot l’equipatge, que comptava amb diversos baüls i de l’aplec de plantes que anaven recollint per estudiar-les més endavant.
Tot i que Joan Salvador, diu que aquesta calessa era arrossegada per dues mules de tir, devien portar dues muntures més doncs, de tant en tant, l’Antoine i el Joan les usaven per desplaçar-se a llocs on el carruatge no podia arribar; més endavant es retrobaven en un lloc determinat.
Depenent de si el camí era molt dolent o molt costerut, els nostres viatgers havien d’anar a peu o a cavall, en ocasions havien de llogar un parell de mules o bous més. I en ports de muntanya molt difícils, dos cops van haver d’enganxar dos parells de bous més.

(3) Felip d’Orleans va ser regent de França, mentre durà la minoria d’edat de Lluís XV. 

(4) Em resulta curiós que, al temps de collir el safrà, només nomeni les Piles “on cultiven molt safrà” i em xoca que de Santa Coloma de Queralt i Rocafort de Queralt no en digui res. Quan sabem prou bé, que aquests dos llocs van ser molt importants, tant pel que fa per al seu conreu  com per al comerç d’aquesta espècie, ja des de l’edat mitjana.

El relat complert d’aquest viatge, el trobareu a: Joan Salvador VIATGE D’ESPANYA I PORTUGAL a cura de Ramon Folch i Guillén, Edicions 62, Barcelona. Primera edició: juliol de 1972

dimecres, 2 de març de 2016

BUNYOLS MARCELINHUS


L’Esther Alcaraz Cadens ens envia una recepta dels bunyols de quaresma que fan a casa seva i que els hi encanta, els bunyols Marcelinhus, perquè tothom qui vulgui els pugui provar de fer i els pugui tastar ara que és l’època idònia.


BUNYOLS MARCELINHUS

Ingredients:
  • 500 g de farina força
  • 100 g de sucre
  • 6 g de sal
  • 2 ous
  • 30 g de llevat fresc en pastilla (queda més bo si és comprat al forn)
  • 50 g de mantega
  • colorant d'ou
  • canyella en pols
  • essència de llimona (o ratlladura)
  • llet (120 ml aproximadament)
  • 50 g de matafaluga en llavor ("anís estrellat”) 
  • sucre per arrebossar

Preparació:
  1. Comencem per preparar tots els ingredients. La massa la pastarem amb l'amassadora KitchenAid. També es pot fer a mà però es triga molt més i la textura és més complicada d’homogeneïtzar.
  2. En un vol col·loquem els ous, el sucre, una mica de ratlladura de llimona i una mica de canyella en pols (mitja culleradeta). Incorporem el llevat fresc ben esmicolat i la matafaluga. Remenem una mica amb les varetes (de moment encara tenim consistència líquida). Ara toca incorporar-hi la farina de força, un cop tota abocada, hi incorporarem la sal (cal evitar que la sal entri en contacte directe amb el llevat fresc, ja que la mataria i després no pujaria bé la massa). Per últim afegim la mantega sobre de la farina i la sal, i ja ho disposem a amassar. A la KitchenAid, posem el ganxo que amassa a velocitat 1, i quan ja està tot més lligat pugem a velocitat 2. Al cap de 5 minuts afegim la llet i ho continuem pastant 20 minuts més, anant parant la màquina de tant en tant que no s’escalfi.
  3. Finalitzat l’amassat, traiem la massa i fem una bola untada amb una mica d’oli perquè no se’ns enganxi, i ben tapada amb un drap humit ho deixem reposar unes dues horetes fins que dobli el seu volum. (si no tenim temps, es pot accelerar el procés posant-ho al forn a uns 50° una estona...)
  4. Un cop hagi fermentat bé, amassarem una estona amb la mà perquè baixi una mica la massa, i farem uns quants rotllets cilíndrics, per tallar-los a trossets petits i que ens quedin els bunyols de mida semblant.
    Un cop ho tenim tallat hem de fer les boles. Aquestes les hem de compactar, de manera que la massa de dalt passi a la part de baix (utilitzant la part baixa de la mà i pressionant cap dins la bola ).
  5. Col·locar totes les boles en safata de forn (bastant separades, ja que doblaran el seu volum altra vegada), posar el forn a 50° uns 25 minuts.
    (Mentrestant, es pot anar preparant la paella on fregirem els bunyols, amb abundant oli de gira-sol.)
  6. Un cop han tornat a fermentar els bunyols, toca fer el forat central. És recomanable posar-se una mica de farina als dits, perquè no se’ns enganxi la massa, i directe a la paella amb l’oli ben calent. Al principi sembla que hagin de quedar estranys, però quan es van fregint ja van quedant ben arrodonits. Aproximadament en un minut i poc ja estan llestos per les dues bandes.
  7. Sobre un paper absorbent els col·loquem en treure’ls de la paella, i preparem un vol amb anís “del mono”, i un platet amb sucre per l’arrebossada exterior.
  8. No deixem que es refredin gaire els bunyols. Els banyarem dins del bol d’anís, i després li donarem el toc final: l’arrebossada de sucre!!

Bon profit!