dijous, 23 de març de 2017

Les Piles s’abastirà d’aigua del pantà de Rialb a través del Canal Segarra-Garrigues



Les Piles s’abastirà d’aigua del pantà de Rialb a través del Canal Segarra-Garrigues

El passat 2 de març de 2017 l’Ajuntament de Les Piles va signar l’acord d’adhesió al projecte de proveïment d’aigua de boca procedent del pantà de Rialb a través del Canal Segarra-Garrigues. Aquest projecte d’abastament comptarà amb més de 122 quilòmetres de nova xarxa per garantir aigua a uns 45.000 habitants d’una trentena de municipis de 4 comarques (Segarra, Conca de Barberà, Anoia i l’Urgell).
Les obres per a la construcció de la infraestructura necessària que consisteix  en construir fins a 122 quilòmetres de nova xarxa d’abastament, set estacions de bombament i tres dipòsits, així com aprofitar completament la capacitat de la potabilitzadora de Ratera, es preveu que comencin a finals de 2017 i durin uns tres anys amb un pressupost d’uns 21 milions d’euros, aportat per les Diputacions de Tarragona (2 milions), Lleida (2 milions) i Barcelona (1 milió), l’Agència Catalana de l’Aigua (10 milions) i la resta (6,1 milions) aportats pels municipis beneficiaris que els retornaran per mitjà de la tarifa durant 15 i 25 anys.
Tot i el petit increment de la tarifa de l’aigua, aquest acord és molt important per Les Piles, Sant Gallard, Biure i Guialmons perquè permetrà evitar l’abastament d’aigua a través de camions cisternes durant l’estiu i millorarà la qualitat de l’aigua de boca a través d’una planta potabilitzadora. Per tant el benefici serà doble, per una part l’Ajuntament no haurà de contractar l’abastament d’aigua per mitjà de camions ni fer restriccions de consum durant les èpoques de manca d’aigua, ni haurà de fer una inversió important inicial per fer front al cost que suposa la millora de la qualitat i la quantitat d’aigua d’ús de boca.



Alcalde Magí Balcells signant l’Acord d’adhesió de municipis, Cervera 2 de març de 2017

 Alcaldes de les comarques de la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i l’Anoia, Cervera 2 de març de 2017

divendres, 27 de gener de 2017

L’Ordre del Temple



Benvolguts espilencs, avui us parlaré d’un dels temes que apareixen al nou llibre que estic escrivint: L’Ordre del Temple.
Ara mateix porto escrites unes 240 pàgines, dividides en 20 capítols. Al ritme que escric, calculo que l’hauré acabat al juny del 2017. Després l’hauré de rellegir, reescriure, relligar els capítols entre si, i corregir-lo per tenir-lo enllestit abans de finals de novembre, data límit per presentar-lo al premi Ramon Llull i veure si afortunadament, sona la flauta. 


De moment el llibre es titula “El Pèndol de les Tres Corones” i tindrà un pròleg, 30 capítols i un epíleg que explicaran tres trames diferents que s’aniran solapant progressivament gràcies a l’existència del safrà de la Baixa Segarra i a un gat que es diu Pomeriggio i una gossa que es diu Bresca. La història transcorre del 1302 al 1307, data de la dissolució de l’Ordre del Temple. 


Tres protagonistes desenvoluparan cadascuna de les trames: Guillem de Queralt i Anglesola ens explicarà la referent a l’Ordre del Temple, Arnau de Vilanova ens desvetllarà els secrets de l’alquímia, i el jove Joan, picapedrer de la Catedral de Barcelona, ens explicarà els secrets geomètrics de les catedrals.
Feta la presentació, anem al tema; l’Ordre del Temple. D’entre les nombrosíssimes ordres monacals, mendicants i militars de la cristiandat, l’ordre del Temple, era sens dubte, la més poderosa de totes amb diferència. El seu poder militar i econòmic era incomparable: tenia més de nou-mil comandes repartides per Europa, més de cinquanta mil cavallers i sergents, sense contar els serfs, escuders, artesans i camperols, més de cent vint fortaleses, una flota pròpia, i la propietat sobre els ports de Marsella i Cotlliure al mediterrani, i el port de la Rochelle a la costa atlàntica francesa, en aquell temps part del Ducat d’Aquitània, un feu del rei d’Anglaterra.


L’Ordre del Temple havia nascut el 1118 com a resposta a la conquesta de Terra Santa pels turcs. Fins al moment, Terra Santa havia estat sota el domini de Bagdad, molt més tolerant amb la presència cristiana que no pas els nous conqueridors. La presència d’aquells islamistes tan radicals contra els cristians, va ser l’excusa perfecte per intervenir sobre Orient (excusa encara en ús actualment) i adquirir definitivament la propietat sobre els sants llocs.


El 18 de novembre del 1095, el Papa Urbà II, conscient que l’oportunitat de conquerir Terra Santa era més que possible, va cridar a la Croada, i va prometre remissió de tots els pecats als que hi participessin. La paraules del Pontífex van ser divulgades per tots els regnes d’Occident, recitades de púlpit en púlpit per totes les esglésies de la cristiandat, agitant el ramat i animant-lo a la batalla. 


El poble ras va acollir el projecte amb fanàtic entusiasme, i una multitud de persones, desenes de milers de camperols i artesans, van malvendre les seves pertinences per adquirir diners i armes amb les que concórrer a la croada, al crit unànime i entusiasta de “Déu ho vol”! Els Prínceps i reis d’Europa, veient el poble embogit, es van unir amb rapidesa a les paraules del sobirà universal, quedant convocada així la primera Croada.
Amb la conquesta de Terra Santa per part dels croats, van néixer els regnes llatins d’Orient, i va quedar restituït el tradicional camí seguit pels pelegrins i penitents, la ruta comercial tan rentable pels emporis mercantils europeus, i la possibilitat d’explorar entre els fonaments de la terra on havien nascut totes les religions.


Sota el pretext de guardar als pelegrins de les perilloses sendes del nou regne llatí, un cavaller francès anomenat Hug de Payns i el seu company Jofré de Saint-Omer, van fundar un ordre religiosa i militar per ordre del Papa, consagrada a la custòdia dels pelegrins. El dia de la seva fundació, la van batejar amb el nom de “Pobres Soldats de Crist” i en els seus inicis era tant pobre que Hug i Jofré havien de cavalcar junts en el mateix cavall.

Al cap de pocs mesos, Balduí II, el rei de Jerusalem i cosí d’Hug de Payns, els va fer donació la mesquita de Al-Aqsa, ubicada a l’interior del que havia estat el recinte del Temple de Salomó, convertint-se en la seu de l’ordre, i canviant-li el nom a Ordre del Temple.
La llegenda és confusa i variada, però totes les versions apunten que en els soterranis del temple van trobar un tresor de valor incalculable. Alguns diuen que es tractava del Sant Greal, altres de l’Arca de l’Aliança, la Taula de Salomó... el cas és que, poc temps després d’ocupar el temple, el seu poder va anar en augment de forma imparable.

Poc temps després, en un Concili celebrat a Troyes, el Papa va reconèixer l’Ordre oficialment, li va transferir poder, li va donar un blasó (la creu paté vermella), i va posar el projecte en marxa: es va concedir als béns dels templers la protecció perpètua de la Cadira Apostòlica, es va atorgar privilegis i gràcies a les persones que fessin donacions als templers, es va concedir a l’ordre la immunitat d'impostos i contribucions, i es va fer dependre de la Santa Seu totes les esglésies que l'ordre edifiqués. En aquestes condicions, el Temple va créixer de forma imparable, naixent el braç armat més ric i important de la història de l’Església de Roma. 


Després del concili, i dels ingents esforços de l’església per engreixar aquella naixent ordre, 300 cavallers de les més nobles famílies d'Occident, van emprendre el camí cap a Terra Santa per iniciar-se en la germandat.
A partir d’aquest moment, l’ordre va aconseguir tanta fama i popularitat, que la majoria de la noblesa, volent formar part d’aquella elit de les més distingides famílies de la cristiandat, van començar a fer donacions de patrimoni, honor i privilegis de forma massiva per tal de poder ser-ne membres. Ser cavaller templer significava entrar en el selecte club de les nissagues més poderoses d’Europa. Prínceps, reis i emperadors formaven part de la germandat, i ser admès en el seu sí es va convertir en el desig més preuat de l’aristocràcia.
Amb l’excusa d’expulsar el perill del pròxim orient, durant dos-cents anys, les croades s’havien anat succeint una darrere l’altre, i l’ordre havia acumulat immensos recursos econòmics i humans, recursos que havia destinat a la seva autèntica missió.
Arribat el 1300 i després de nou croades, sorprenentment la cristiandat ja no conservava cap regne en peu a l’orient pròxim, amb la qual cosa, l’objectiu per la que suposadament va ser fundada l’Ordre del Temple, custodiar els pelegrins que anaven a Terra Santa, era impracticable.
Per administrar tant gegantina institució, el govern de l’ordre estava dividit i jerarquitzat. Al capdamunt de tots, hi havia el Gran Mestre de l’Ordre del Temple, per sota seu els Mestres de les Províncies, cadascun dels quals governava l’ordre en una de les 12 províncies; Romania, Gran Bretanya, Alemanya Superior, Alemanya Inferior, Normandia, França, Aquitània-Provença, Àustria-Bohèmia, Llombardia, Sicília-Pulla, Catalunya-Aragó i Portugal-Castella.
Cada província, estava dividida al seu torn, en Comandes. Al capdavant de cada Comanda hi havia un Preceptor, encarregat del govern i administració de la Comanda, que rebia ordres del Mestre de la Província, qui al seu torn rebia ordres del Gran Mestre de l’Ordre del Temple.
Dins l’estratègia de l’ordre del Temple per acomplir amb la seva missió, les Comandes eren fonamentals i molt poderoses. Perquè us en feu una idea, la Comanda templera més propera a les Piles era la de Barberà, a l’actual Barberà de la Conca. Doncs bé, la Comanda de Barberà, una de les més importants del Principat, dominava en feu el castell i el lloc de Barberà, Pira, Ollers, Montbrió de la Marca, l'Espluga de Francolí, Vallfogona de Riucorb, Albió, Montargull, i la Masó del Rourell.
L’ordre es valia de les Comandes per controlar el patrimoni de prop, gestionar l’explotació agrícola dels feus, servir d’habitatge als membres de la germandat adscrits en diferents graus, i ser el centre de reclutament i instrucció dels iniciats. Però a més a més, mitjançant aquestes, s’establia una vigilància i instrucció fonamental sobre els gremis de construcció de cada territori i tenien també la missió d’aconseguir el capital necessari per alçar les flamants catedrals gòtiques.
Les nou mil comandes repartides per Europa, en ser tant properes les unes de les altres, i al ser habitades per monjos militars, oferien una seguretat tan inaudita en aquells temps, que permetien establir rutes de comerç molt estables. Des del naixement de l’ordre, molts comerciants, havien usat les rutes entre les comandes per assegurar l’èxit dels seus negocis. Un cop establertes i consolidades aquestes rutes comercials, les comandes van fer un pas més en la seva estratègia d’acumular capital: custodiar i assegurar els diners dels comerciants que passaven per allà.
Per evitar haver de transportar diners d’un lloc a l’altre, les Comandes, prèvia entrega del diner, creaven documents acreditatius per poder recollir-lo en qualsevol altra Comanda de l'ordre. Un document signat o segellat per l’ordre del Temple era garantia de cobrament tan segura, que un simple paper, sense ser un metall preciós, es va convertir en sinònim de diner (així van néixer els bitllets i les lletres de canvi). La gent usava els bitllets del Temple com a mitjà de pagament, i acudia a les comandes per cobrar o per enviar diners a algun altre lloc, convertint a l’Ordre del Temple en el més important banc del seu temps. Mitjançant aquest mètode, els templers es van especialitzar en concentrar i gestionar el diner que a ells arribava. La seva solvència va arribar a ser tal que la majoria de nobles europeus i la major part de monarquies feudals, van confiar en ells com a guardians de les seves riqueses.
Amb el temps, i amb tot el diner que circulava entre les seves possessions, es va crear un flux constant de moneda tan gran, que els va fer enormement rics, moment en el qual podien passar a la tercera fase; crear més diner del diner a través de la concessió de préstecs. Tothom qui necessitava diners, acudia a les comandes, i aquestes concedien els préstecs en funció del patrimoni de qui els demanava. Eren sens dubte, els majors prestamistes del seu temps. Molts prínceps i reis d’Europa havien finançat les seves corones a través dels préstecs del Temple, destacant per la seva quantitat, la corona francesa i l’anglesa.
L’estratègia de l’Ordre del Temple era senzilla; qui controli el diner podrà comprar les nacions, i per construir el major Temple que s’hagi erigit mai sobre els homes era imprescindible tenir les nacions controlades. Només així es podria construir una xarxa de catedrals amb les mateixes característiques arquitectòniques que funcionaria de forma coordinada com un temple gegantí.
Tanmateix, per assolir tal objectiu, es requeria d’una quantitat ingent de diners, raó per la qual l’ordre del temple s’havia especialitzat en el negoci del préstec. Un cop les Comandes havien consolidat xarxes de comerç, i havien acumulat diner, l’estratègia havia estat el préstec per crear més diners dels diners. Les normes templeres establien que cada comanda havia de guardar un percentatge del que tingués prestat en reserves a la pròpia comanda. Per aqueta raó, les comandes eren reticents a concedir diners en metàl•lic, i preferien fer-ho estenent bitllets segellats. Una comanda que tingues 10.000 lliures en reserves, podia concedir fins a 100.000 lliures de préstecs en bitllets, la qual cosa significava que havia creat 90.000 lliures del no res, ja que en realitat aquella comanda només disposava de 10.000 lliures. Malgrat tot, passat el termini de devolució dels préstecs, la comanda disposaria de 100.000 lliures en moneda, que la facultaria a prestar 1.000.000 de lliures més, una jugada magistral.
Totes les comandes funcionaven de la mateixa manera, i quan es produïa una crisi econòmica, el temple mai perdia. Si les persones que els hi devien diners, no els tornaven, se’ls confiscaven els seus béns i propietats fins a un valor igual al deute. El temple sempre guanyava. Estic parlant de fa 700 anys, però sembla que res hagi canviat, eh.
El sistema havia nascut per finançar les catedrals, però la febre dels diners i la corrupció generalitzada entre alguns preceptors, l’havien conduit fins a situacions altament perilloses, ja que alguns dels préstecs concedits eren tan exagerats que mai podrien ser tornats ni rescabalats. Tal era el cas del rei de França. Els diners que Felip IV de França devia al Temple eren tants que no els podria tornar ni en vuit generacions.
Pel moment, Felip havia anat pagant i re negociant, però a partir del moment en que es posés de manifest que no podria pagar, el sistema faria aigües per tot arreu.
La història dels templers ha fet córrer rius de tinta. El misteri de la seva dissolució i el fet de no haver trobat mai el seu tresor, sent tan rics suposadament, ha contribuït a engrandir el misteri. A més a més, el fet que l’ordre tingués caràcter ocult i esotèric, han engreixat encara més la llegenda. 

Un clar exemple del seu caracter tancat i ocult és el seu alfabet. Per encriptar els seus missatges i preservar els secrets de l’Ordre, els templers van crear un alfabet propi partint de la creu que tots els templers portaven penjada d'una cinta, la creu de vuit benaurances. Les lletres d'aquest alfabet sorgien de la geometria present en la creu. Cada combinació de linies i angles representava una lletra.

 


A tall d’exemple, un missatge templer podria ser el següent:

Un templer, només amb la creu de les vuit benaurances, i tenint en compte els preceptes templers, podia desxifrar el missatge sense més dificultat.

Però anant més enllà, algunes teories afirmen que la creu de les vuit benaurances que sempre portaven els templers, servia també per determinar les proporcions exactes que havia de tenir una catedral, guardant els angles i prolongant les línies fins a igualar les dimensions del Temple de Salomó.

Els recintes sagrats eren concebuts com rèpliques a escala del l’univers que havien de servir de seu terrenal a la divinitat. Un temple havia de ser una perfecta representació del cosmos ,i per tant, igual que succeeix en la naturalesa, la relació entre les diferents parts que conformen el recinte, i entre aquestes i el conjunt, havia de respondre a una sèrie de lleis molt concretes; la proporció àurea o divina proporció, aquella proesa inefable, fruit de la matemàtica i el simbolisme pur, que proveeix una infatigable voluntat de creixement infinita, exacta, pulcra, i capaç d'evocar sempre proporcions plenes de bellesa immaterial inesgotable.

Són infinites les teories entorn els templers, però el cert és que el seu extrem poder i el seu caràcter reservat van ser les causes de la seva fi.

Amb la pèrdua dels regnes llatins, suposadament la missió de l’ordre era impracticable, ja que no podia protegir els pelegrins que anaven a Terra Santa, doncs aquesta estava en mans dels mamelucs. A partir d’aquest moment l’església i els monarques europeus comencen a preguntar-se què s’ha de fer amb l’ordre del Temple.
Un dels projectes més ben rebuts va ser el projecte Rex Bellator de Ramon Llull. Llull va desenvolupar un projecte segons el qual, els efectius militars de l’ordre del temple passessin a formar part del patrimoni privatiu d’un rei cristià. Els principals candidats van esdevenir Jaume II de Catalunya i Aragó i Felip IV de França. Malgrat tot, Jacques de Molay, el Gran Mestre de l’Ordre del Temple, s’oposava frontalment a tal projecte, i Felip IV de França arrossegava un llarg conflicte amb el papat des de l’atemptat d’Anagni, on el conseller del rei Francés, Guillem de Nogaret, va segrestar al Papa.
Les teories sobre la fi dels templers són moltes, i cap de contrastada, però sota el meu humil punt de vista, qui més interessat estava en la seva dissolució era el rei de França, ja que els diners que devia a l’ordre eren absolutament desmesurats, tant grans que eren impagables. A més a més, hi havia el fet que jugava amb desavantatge enfront el rei català en el projecte lul•lià de Rex Bellator degut a l’atemptat d’Anagni.
Tot es resoldrà en un conclave per escollir el pròxim Papa. El conclave més llarg de la història (va durar un any), es va celebrar a Perugia, però va concloure,sorprenentment, coronant Papa a un bisbe francès amic de Felip IV.
A partir d’aquí, el rei francès es va sentir autoritzat a anar contra els templers, ja que en cap cas el reprendrien des de la Santa Seu, traslladada ara a Avinyó sota la protecció del rei, deixant a Roma orfe i encetant el període de l’història de l’església conegut com “el segon captiveri de Babilònia” o “Papat d’Avinyó”!
Així, Felip va enviar correus a tots els racons del seu regne amb ordres estrictes de no obrir-les fins el dia 13 d’Octubre de 1307. El dia assenyalat, mitjançant la missiva reial, es va procedir a detenir tots els templers de França, a requisar tots els seus bens, i a acusar-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia, adoració a ídols pagans, d'escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics, d'adorar Baphomet i de tenir contacte homosexual, entre altres coses.
El Gran Mestre va ser capturat i sotmès a tortura fins que, per salvar la vida, es va declarar culpable de totes les acusacions.
La detenció dels templers sense l'autorització del pontífex, de qui depenia directament l'Orde, va provocar la protesta del Papa Climent V però Felip va presentr-li les confessions obtingudes sota tortura i va aconseguir que el Papa promulgués la bula "Pastoralis praeminen" que decretava la detenció dels templers a tots els territoris cristians i la supressió de l’Ordre.
Malgrat tot, el Papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del Gran Mestre i dels tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Set anys després de la seva detenció, el 18 de març de 1314, el Papa va decidir finalment resoldre el cas del Gran Mestre. Per donar-li més publicitat, davant la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el Gran Mestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templers i la falsedat de les seves suposades confessions. En reparació d'aquest deplorable instant de debilitat, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com a herètic i sentenciat a morir a la foguera.

Davant de la mirada de Felip IV, Climent V, i Guillem de Nogaret, enmig de la plaça de Notre Dame de París, veient onejar les flors de lis (senyal heràldic de la monarquia francesa), les flames van acabar amb la vida de Jacques de Molay, l’últim Gran Mestre de l’Ordre del Temple.

Diu la llegenda, que quan van encendre el foc, Jacques de Molay va dir el següent:

Déu sap qui s'equivoca i ha pecat, i la desgràcia s'abatrà aviat sobre aquells que ens han condemnat sense raó. Déu venjarà la nostra mort. Senyor, sapigueu que, en veritat, tots aquells que ens són contraris, per nosaltres patiran. "" Climent, i tu també Felip, traïdors a la paraula donada, us emplaço als dos davant del Tribunal de Déu! .. . A tu, Climent, abans de quaranta dies, i a tu, Felip, durant d'aquest any ...

Fos una maledicció o no, sigui llegenda o no, Climent V va morir el 20 d'abril de 1314, i Felip IV el dia 29 de novembre de 1314. 

Malgrat que totes les propietats dels templers van ser repartides entre l’Ordre de l’Hospital i els reis cristians, el fet és que mai van trobar cap tresor important. La pretesa riquesa de l’Ordre del Temple era una mentida, o els templers l’havien amagat molt bé. Alguns diuen que la van embarcar i es va perdre en els oceans, altres que encara reposa en algún racó enfonsat sota la terra, altres com jo, creiem que el tresor templer està a la vista i consisteix en les més de 200 catedrals gòtiques d’Europa.
Finalment, aprofundint més en la llegenda i l’esoterisme, hi ha versions que afirmen que els templers que van poder escapar de la condemna, van fundar diverses societats secretes que perduren fins a l’actualitat. Una d’elles seria la branca paral•lela dels templers anomenada la Massenie du Sant Grial, de la que es derivaria la maçoneria. L’altre són els Fideli d’Amore, composta per escriptors, pintors i trobadors que van inundar Europa sencera amb el seu art aparentment banal per a les persona corrents, però amb missatges clars per a l'iniciat, disseminant un missatge intel•ligible només per aquells que ho sabessin entendre. Alguns dels escriptors serien Bocaccio, Petrarca i Dante Alighieri, qui hauria aconseguit tal fi a través de la Divina Comèdia:


Perquè menys es vegi el mal futur i passat,
  veig a Anagni entrar la flor de lis,
  i en el seu vicari quedar Crist empresonat.

i el veig ser novament burlat;
  veig renovar el vinagre i la fel,
  i entre vius lladres ser assassinat.
Purgatori, Cant XX, 85-90. 
 Dante Alighieri.

Un altre passatge interessant de la Divina Comèdia on s’han fet comparacions es troba en el cant XXXII. Suposadament, Dante ens explica aquí les relacions de l’Església Catòlica amb Felip IV, i com aquest la pressiona per aconseguir la dissolució de l’Ordre del Temple. Per entendre el passatge, allà on Dante diu “mi” hem d’entendre l’Ordre del Temple. Quan parla de la puta, es refereix a la Santa Seu, inspirant-se en la meuca de l’apocalipsi, i quan parla del gegant  es refereix a Felip IV:


Ferma, com castell sobre una muntanya,
asseguda una puta descarada va aparèixer,
  que girava els ulls entorn;

  i com si estigués protegint-la,
  vaig veure un gegant al seu costat;
  amb el qui sovint es besava.

  Mes, en tornar els ulls llicenciosos
  i errants cap a mi, el ferotge amant
  la va assotar de cap a peus.
Purgatori,CantXXXII, 148-156.
Dante Alighieri

Finalment, per acabar i engrandir encara més els misteris templers, la llegenda diu que el 21 de gener de 1793, 479 anys després de la mort de Jacques de Molay, i en el mateix lloc on havia mort, just davant de Notre Dame, quan es va fer el silenci mentre el cap de Lluís XVI rodava pel terra just després de ser guillotinat, una veu d’entre l’anonimat, va cridar:
El Temple s’ha venjat!
Decapitat ja el rei i morta la monarquia francesa, un jove membre de la Guàrdia Nacional va agafar el cap ensagnat i el va mostrar al poble tot passejant-se pel cadafal. Instantàniament, es va sentir un rugit que proclamava «Visca la República!», mentre la majoria dels presents va començar a entonar «La Marsellesa».
Magí Balcells i Balcells