divendres, 27 de gener de 2017

L’Ordre del Temple



Benvolguts espilencs, avui us parlaré d’un dels temes que apareixen al nou llibre que estic escrivint: L’Ordre del Temple.
Ara mateix porto escrites unes 240 pàgines, dividides en 20 capítols. Al ritme que escric, calculo que l’hauré acabat al juny del 2017. Després l’hauré de rellegir, reescriure, relligar els capítols entre si, i corregir-lo per tenir-lo enllestit abans de finals de novembre, data límit per presentar-lo al premi Ramon Llull i veure si afortunadament, sona la flauta. 


De moment el llibre es titula “El Pèndol de les Tres Corones” i tindrà un pròleg, 30 capítols i un epíleg que explicaran tres trames diferents que s’aniran solapant progressivament gràcies a l’existència del safrà de la Baixa Segarra i a un gat que es diu Pomeriggio i una gossa que es diu Bresca. La història transcorre del 1302 al 1307, data de la dissolució de l’Ordre del Temple. 


Tres protagonistes desenvoluparan cadascuna de les trames: Guillem de Queralt i Anglesola ens explicarà la referent a l’Ordre del Temple, Arnau de Vilanova ens desvetllarà els secrets de l’alquímia, i el jove Joan, picapedrer de la Catedral de Barcelona, ens explicarà els secrets geomètrics de les catedrals.
Feta la presentació, anem al tema; l’Ordre del Temple. D’entre les nombrosíssimes ordres monacals, mendicants i militars de la cristiandat, l’ordre del Temple, era sens dubte, la més poderosa de totes amb diferència. El seu poder militar i econòmic era incomparable: tenia més de nou-mil comandes repartides per Europa, més de cinquanta mil cavallers i sergents, sense contar els serfs, escuders, artesans i camperols, més de cent vint fortaleses, una flota pròpia, i la propietat sobre els ports de Marsella i Cotlliure al mediterrani, i el port de la Rochelle a la costa atlàntica francesa, en aquell temps part del Ducat d’Aquitània, un feu del rei d’Anglaterra.


L’Ordre del Temple havia nascut el 1118 com a resposta a la conquesta de Terra Santa pels turcs. Fins al moment, Terra Santa havia estat sota el domini de Bagdad, molt més tolerant amb la presència cristiana que no pas els nous conqueridors. La presència d’aquells islamistes tan radicals contra els cristians, va ser l’excusa perfecte per intervenir sobre Orient (excusa encara en ús actualment) i adquirir definitivament la propietat sobre els sants llocs.


El 18 de novembre del 1095, el Papa Urbà II, conscient que l’oportunitat de conquerir Terra Santa era més que possible, va cridar a la Croada, i va prometre remissió de tots els pecats als que hi participessin. La paraules del Pontífex van ser divulgades per tots els regnes d’Occident, recitades de púlpit en púlpit per totes les esglésies de la cristiandat, agitant el ramat i animant-lo a la batalla. 


El poble ras va acollir el projecte amb fanàtic entusiasme, i una multitud de persones, desenes de milers de camperols i artesans, van malvendre les seves pertinences per adquirir diners i armes amb les que concórrer a la croada, al crit unànime i entusiasta de “Déu ho vol”! Els Prínceps i reis d’Europa, veient el poble embogit, es van unir amb rapidesa a les paraules del sobirà universal, quedant convocada així la primera Croada.
Amb la conquesta de Terra Santa per part dels croats, van néixer els regnes llatins d’Orient, i va quedar restituït el tradicional camí seguit pels pelegrins i penitents, la ruta comercial tan rentable pels emporis mercantils europeus, i la possibilitat d’explorar entre els fonaments de la terra on havien nascut totes les religions.


Sota el pretext de guardar als pelegrins de les perilloses sendes del nou regne llatí, un cavaller francès anomenat Hug de Payns i el seu company Jofré de Saint-Omer, van fundar un ordre religiosa i militar per ordre del Papa, consagrada a la custòdia dels pelegrins. El dia de la seva fundació, la van batejar amb el nom de “Pobres Soldats de Crist” i en els seus inicis era tant pobre que Hug i Jofré havien de cavalcar junts en el mateix cavall.

Al cap de pocs mesos, Balduí II, el rei de Jerusalem i cosí d’Hug de Payns, els va fer donació la mesquita de Al-Aqsa, ubicada a l’interior del que havia estat el recinte del Temple de Salomó, convertint-se en la seu de l’ordre, i canviant-li el nom a Ordre del Temple.
La llegenda és confusa i variada, però totes les versions apunten que en els soterranis del temple van trobar un tresor de valor incalculable. Alguns diuen que es tractava del Sant Greal, altres de l’Arca de l’Aliança, la Taula de Salomó... el cas és que, poc temps després d’ocupar el temple, el seu poder va anar en augment de forma imparable.

Poc temps després, en un Concili celebrat a Troyes, el Papa va reconèixer l’Ordre oficialment, li va transferir poder, li va donar un blasó (la creu paté vermella), i va posar el projecte en marxa: es va concedir als béns dels templers la protecció perpètua de la Cadira Apostòlica, es va atorgar privilegis i gràcies a les persones que fessin donacions als templers, es va concedir a l’ordre la immunitat d'impostos i contribucions, i es va fer dependre de la Santa Seu totes les esglésies que l'ordre edifiqués. En aquestes condicions, el Temple va créixer de forma imparable, naixent el braç armat més ric i important de la història de l’Església de Roma. 


Després del concili, i dels ingents esforços de l’església per engreixar aquella naixent ordre, 300 cavallers de les més nobles famílies d'Occident, van emprendre el camí cap a Terra Santa per iniciar-se en la germandat.
A partir d’aquest moment, l’ordre va aconseguir tanta fama i popularitat, que la majoria de la noblesa, volent formar part d’aquella elit de les més distingides famílies de la cristiandat, van començar a fer donacions de patrimoni, honor i privilegis de forma massiva per tal de poder ser-ne membres. Ser cavaller templer significava entrar en el selecte club de les nissagues més poderoses d’Europa. Prínceps, reis i emperadors formaven part de la germandat, i ser admès en el seu sí es va convertir en el desig més preuat de l’aristocràcia.
Amb l’excusa d’expulsar el perill del pròxim orient, durant dos-cents anys, les croades s’havien anat succeint una darrere l’altre, i l’ordre havia acumulat immensos recursos econòmics i humans, recursos que havia destinat a la seva autèntica missió.
Arribat el 1300 i després de nou croades, sorprenentment la cristiandat ja no conservava cap regne en peu a l’orient pròxim, amb la qual cosa, l’objectiu per la que suposadament va ser fundada l’Ordre del Temple, custodiar els pelegrins que anaven a Terra Santa, era impracticable.
Per administrar tant gegantina institució, el govern de l’ordre estava dividit i jerarquitzat. Al capdamunt de tots, hi havia el Gran Mestre de l’Ordre del Temple, per sota seu els Mestres de les Províncies, cadascun dels quals governava l’ordre en una de les 12 províncies; Romania, Gran Bretanya, Alemanya Superior, Alemanya Inferior, Normandia, França, Aquitània-Provença, Àustria-Bohèmia, Llombardia, Sicília-Pulla, Catalunya-Aragó i Portugal-Castella.
Cada província, estava dividida al seu torn, en Comandes. Al capdavant de cada Comanda hi havia un Preceptor, encarregat del govern i administració de la Comanda, que rebia ordres del Mestre de la Província, qui al seu torn rebia ordres del Gran Mestre de l’Ordre del Temple.
Dins l’estratègia de l’ordre del Temple per acomplir amb la seva missió, les Comandes eren fonamentals i molt poderoses. Perquè us en feu una idea, la Comanda templera més propera a les Piles era la de Barberà, a l’actual Barberà de la Conca. Doncs bé, la Comanda de Barberà, una de les més importants del Principat, dominava en feu el castell i el lloc de Barberà, Pira, Ollers, Montbrió de la Marca, l'Espluga de Francolí, Vallfogona de Riucorb, Albió, Montargull, i la Masó del Rourell.
L’ordre es valia de les Comandes per controlar el patrimoni de prop, gestionar l’explotació agrícola dels feus, servir d’habitatge als membres de la germandat adscrits en diferents graus, i ser el centre de reclutament i instrucció dels iniciats. Però a més a més, mitjançant aquestes, s’establia una vigilància i instrucció fonamental sobre els gremis de construcció de cada territori i tenien també la missió d’aconseguir el capital necessari per alçar les flamants catedrals gòtiques.
Les nou mil comandes repartides per Europa, en ser tant properes les unes de les altres, i al ser habitades per monjos militars, oferien una seguretat tan inaudita en aquells temps, que permetien establir rutes de comerç molt estables. Des del naixement de l’ordre, molts comerciants, havien usat les rutes entre les comandes per assegurar l’èxit dels seus negocis. Un cop establertes i consolidades aquestes rutes comercials, les comandes van fer un pas més en la seva estratègia d’acumular capital: custodiar i assegurar els diners dels comerciants que passaven per allà.
Per evitar haver de transportar diners d’un lloc a l’altre, les Comandes, prèvia entrega del diner, creaven documents acreditatius per poder recollir-lo en qualsevol altra Comanda de l'ordre. Un document signat o segellat per l’ordre del Temple era garantia de cobrament tan segura, que un simple paper, sense ser un metall preciós, es va convertir en sinònim de diner (així van néixer els bitllets i les lletres de canvi). La gent usava els bitllets del Temple com a mitjà de pagament, i acudia a les comandes per cobrar o per enviar diners a algun altre lloc, convertint a l’Ordre del Temple en el més important banc del seu temps. Mitjançant aquest mètode, els templers es van especialitzar en concentrar i gestionar el diner que a ells arribava. La seva solvència va arribar a ser tal que la majoria de nobles europeus i la major part de monarquies feudals, van confiar en ells com a guardians de les seves riqueses.
Amb el temps, i amb tot el diner que circulava entre les seves possessions, es va crear un flux constant de moneda tan gran, que els va fer enormement rics, moment en el qual podien passar a la tercera fase; crear més diner del diner a través de la concessió de préstecs. Tothom qui necessitava diners, acudia a les comandes, i aquestes concedien els préstecs en funció del patrimoni de qui els demanava. Eren sens dubte, els majors prestamistes del seu temps. Molts prínceps i reis d’Europa havien finançat les seves corones a través dels préstecs del Temple, destacant per la seva quantitat, la corona francesa i l’anglesa.
L’estratègia de l’Ordre del Temple era senzilla; qui controli el diner podrà comprar les nacions, i per construir el major Temple que s’hagi erigit mai sobre els homes era imprescindible tenir les nacions controlades. Només així es podria construir una xarxa de catedrals amb les mateixes característiques arquitectòniques que funcionaria de forma coordinada com un temple gegantí.
Tanmateix, per assolir tal objectiu, es requeria d’una quantitat ingent de diners, raó per la qual l’ordre del temple s’havia especialitzat en el negoci del préstec. Un cop les Comandes havien consolidat xarxes de comerç, i havien acumulat diner, l’estratègia havia estat el préstec per crear més diners dels diners. Les normes templeres establien que cada comanda havia de guardar un percentatge del que tingués prestat en reserves a la pròpia comanda. Per aqueta raó, les comandes eren reticents a concedir diners en metàl•lic, i preferien fer-ho estenent bitllets segellats. Una comanda que tingues 10.000 lliures en reserves, podia concedir fins a 100.000 lliures de préstecs en bitllets, la qual cosa significava que havia creat 90.000 lliures del no res, ja que en realitat aquella comanda només disposava de 10.000 lliures. Malgrat tot, passat el termini de devolució dels préstecs, la comanda disposaria de 100.000 lliures en moneda, que la facultaria a prestar 1.000.000 de lliures més, una jugada magistral.
Totes les comandes funcionaven de la mateixa manera, i quan es produïa una crisi econòmica, el temple mai perdia. Si les persones que els hi devien diners, no els tornaven, se’ls confiscaven els seus béns i propietats fins a un valor igual al deute. El temple sempre guanyava. Estic parlant de fa 700 anys, però sembla que res hagi canviat, eh.
El sistema havia nascut per finançar les catedrals, però la febre dels diners i la corrupció generalitzada entre alguns preceptors, l’havien conduit fins a situacions altament perilloses, ja que alguns dels préstecs concedits eren tan exagerats que mai podrien ser tornats ni rescabalats. Tal era el cas del rei de França. Els diners que Felip IV de França devia al Temple eren tants que no els podria tornar ni en vuit generacions.
Pel moment, Felip havia anat pagant i re negociant, però a partir del moment en que es posés de manifest que no podria pagar, el sistema faria aigües per tot arreu.
La història dels templers ha fet córrer rius de tinta. El misteri de la seva dissolució i el fet de no haver trobat mai el seu tresor, sent tan rics suposadament, ha contribuït a engrandir el misteri. A més a més, el fet que l’ordre tingués caràcter ocult i esotèric, han engreixat encara més la llegenda. 

Un clar exemple del seu caracter tancat i ocult és el seu alfabet. Per encriptar els seus missatges i preservar els secrets de l’Ordre, els templers van crear un alfabet propi partint de la creu que tots els templers portaven penjada d'una cinta, la creu de vuit benaurances. Les lletres d'aquest alfabet sorgien de la geometria present en la creu. Cada combinació de linies i angles representava una lletra.

 


A tall d’exemple, un missatge templer podria ser el següent:

Un templer, només amb la creu de les vuit benaurances, i tenint en compte els preceptes templers, podia desxifrar el missatge sense més dificultat.

Però anant més enllà, algunes teories afirmen que la creu de les vuit benaurances que sempre portaven els templers, servia també per determinar les proporcions exactes que havia de tenir una catedral, guardant els angles i prolongant les línies fins a igualar les dimensions del Temple de Salomó.

Els recintes sagrats eren concebuts com rèpliques a escala del l’univers que havien de servir de seu terrenal a la divinitat. Un temple havia de ser una perfecta representació del cosmos ,i per tant, igual que succeeix en la naturalesa, la relació entre les diferents parts que conformen el recinte, i entre aquestes i el conjunt, havia de respondre a una sèrie de lleis molt concretes; la proporció àurea o divina proporció, aquella proesa inefable, fruit de la matemàtica i el simbolisme pur, que proveeix una infatigable voluntat de creixement infinita, exacta, pulcra, i capaç d'evocar sempre proporcions plenes de bellesa immaterial inesgotable.

Són infinites les teories entorn els templers, però el cert és que el seu extrem poder i el seu caràcter reservat van ser les causes de la seva fi.

Amb la pèrdua dels regnes llatins, suposadament la missió de l’ordre era impracticable, ja que no podia protegir els pelegrins que anaven a Terra Santa, doncs aquesta estava en mans dels mamelucs. A partir d’aquest moment l’església i els monarques europeus comencen a preguntar-se què s’ha de fer amb l’ordre del Temple.
Un dels projectes més ben rebuts va ser el projecte Rex Bellator de Ramon Llull. Llull va desenvolupar un projecte segons el qual, els efectius militars de l’ordre del temple passessin a formar part del patrimoni privatiu d’un rei cristià. Els principals candidats van esdevenir Jaume II de Catalunya i Aragó i Felip IV de França. Malgrat tot, Jacques de Molay, el Gran Mestre de l’Ordre del Temple, s’oposava frontalment a tal projecte, i Felip IV de França arrossegava un llarg conflicte amb el papat des de l’atemptat d’Anagni, on el conseller del rei Francés, Guillem de Nogaret, va segrestar al Papa.
Les teories sobre la fi dels templers són moltes, i cap de contrastada, però sota el meu humil punt de vista, qui més interessat estava en la seva dissolució era el rei de França, ja que els diners que devia a l’ordre eren absolutament desmesurats, tant grans que eren impagables. A més a més, hi havia el fet que jugava amb desavantatge enfront el rei català en el projecte lul•lià de Rex Bellator degut a l’atemptat d’Anagni.
Tot es resoldrà en un conclave per escollir el pròxim Papa. El conclave més llarg de la història (va durar un any), es va celebrar a Perugia, però va concloure,sorprenentment, coronant Papa a un bisbe francès amic de Felip IV.
A partir d’aquí, el rei francès es va sentir autoritzat a anar contra els templers, ja que en cap cas el reprendrien des de la Santa Seu, traslladada ara a Avinyó sota la protecció del rei, deixant a Roma orfe i encetant el període de l’història de l’església conegut com “el segon captiveri de Babilònia” o “Papat d’Avinyó”!
Així, Felip va enviar correus a tots els racons del seu regne amb ordres estrictes de no obrir-les fins el dia 13 d’Octubre de 1307. El dia assenyalat, mitjançant la missiva reial, es va procedir a detenir tots els templers de França, a requisar tots els seus bens, i a acusar-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia, adoració a ídols pagans, d'escopir sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritus herètics, d'adorar Baphomet i de tenir contacte homosexual, entre altres coses.
El Gran Mestre va ser capturat i sotmès a tortura fins que, per salvar la vida, es va declarar culpable de totes les acusacions.
La detenció dels templers sense l'autorització del pontífex, de qui depenia directament l'Orde, va provocar la protesta del Papa Climent V però Felip va presentr-li les confessions obtingudes sota tortura i va aconseguir que el Papa promulgués la bula "Pastoralis praeminen" que decretava la detenció dels templers a tots els territoris cristians i la supressió de l’Ordre.
Malgrat tot, el Papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del Gran Mestre i dels tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Set anys després de la seva detenció, el 18 de març de 1314, el Papa va decidir finalment resoldre el cas del Gran Mestre. Per donar-li més publicitat, davant la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el Gran Mestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templers i la falsedat de les seves suposades confessions. En reparació d'aquest deplorable instant de debilitat, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com a herètic i sentenciat a morir a la foguera.

Davant de la mirada de Felip IV, Climent V, i Guillem de Nogaret, enmig de la plaça de Notre Dame de París, veient onejar les flors de lis (senyal heràldic de la monarquia francesa), les flames van acabar amb la vida de Jacques de Molay, l’últim Gran Mestre de l’Ordre del Temple.

Diu la llegenda, que quan van encendre el foc, Jacques de Molay va dir el següent:

Déu sap qui s'equivoca i ha pecat, i la desgràcia s'abatrà aviat sobre aquells que ens han condemnat sense raó. Déu venjarà la nostra mort. Senyor, sapigueu que, en veritat, tots aquells que ens són contraris, per nosaltres patiran. "" Climent, i tu també Felip, traïdors a la paraula donada, us emplaço als dos davant del Tribunal de Déu! .. . A tu, Climent, abans de quaranta dies, i a tu, Felip, durant d'aquest any ...

Fos una maledicció o no, sigui llegenda o no, Climent V va morir el 20 d'abril de 1314, i Felip IV el dia 29 de novembre de 1314. 

Malgrat que totes les propietats dels templers van ser repartides entre l’Ordre de l’Hospital i els reis cristians, el fet és que mai van trobar cap tresor important. La pretesa riquesa de l’Ordre del Temple era una mentida, o els templers l’havien amagat molt bé. Alguns diuen que la van embarcar i es va perdre en els oceans, altres que encara reposa en algún racó enfonsat sota la terra, altres com jo, creiem que el tresor templer està a la vista i consisteix en les més de 200 catedrals gòtiques d’Europa.
Finalment, aprofundint més en la llegenda i l’esoterisme, hi ha versions que afirmen que els templers que van poder escapar de la condemna, van fundar diverses societats secretes que perduren fins a l’actualitat. Una d’elles seria la branca paral•lela dels templers anomenada la Massenie du Sant Grial, de la que es derivaria la maçoneria. L’altre són els Fideli d’Amore, composta per escriptors, pintors i trobadors que van inundar Europa sencera amb el seu art aparentment banal per a les persona corrents, però amb missatges clars per a l'iniciat, disseminant un missatge intel•ligible només per aquells que ho sabessin entendre. Alguns dels escriptors serien Bocaccio, Petrarca i Dante Alighieri, qui hauria aconseguit tal fi a través de la Divina Comèdia:


Perquè menys es vegi el mal futur i passat,
  veig a Anagni entrar la flor de lis,
  i en el seu vicari quedar Crist empresonat.

i el veig ser novament burlat;
  veig renovar el vinagre i la fel,
  i entre vius lladres ser assassinat.
Purgatori, Cant XX, 85-90. 
 Dante Alighieri.

Un altre passatge interessant de la Divina Comèdia on s’han fet comparacions es troba en el cant XXXII. Suposadament, Dante ens explica aquí les relacions de l’Església Catòlica amb Felip IV, i com aquest la pressiona per aconseguir la dissolució de l’Ordre del Temple. Per entendre el passatge, allà on Dante diu “mi” hem d’entendre l’Ordre del Temple. Quan parla de la puta, es refereix a la Santa Seu, inspirant-se en la meuca de l’apocalipsi, i quan parla del gegant  es refereix a Felip IV:


Ferma, com castell sobre una muntanya,
asseguda una puta descarada va aparèixer,
  que girava els ulls entorn;

  i com si estigués protegint-la,
  vaig veure un gegant al seu costat;
  amb el qui sovint es besava.

  Mes, en tornar els ulls llicenciosos
  i errants cap a mi, el ferotge amant
  la va assotar de cap a peus.
Purgatori,CantXXXII, 148-156.
Dante Alighieri

Finalment, per acabar i engrandir encara més els misteris templers, la llegenda diu que el 21 de gener de 1793, 479 anys després de la mort de Jacques de Molay, i en el mateix lloc on havia mort, just davant de Notre Dame, quan es va fer el silenci mentre el cap de Lluís XVI rodava pel terra just després de ser guillotinat, una veu d’entre l’anonimat, va cridar:
El Temple s’ha venjat!
Decapitat ja el rei i morta la monarquia francesa, un jove membre de la Guàrdia Nacional va agafar el cap ensagnat i el va mostrar al poble tot passejant-se pel cadafal. Instantàniament, es va sentir un rugit que proclamava «Visca la República!», mentre la majoria dels presents va començar a entonar «La Marsellesa».
Magí Balcells i Balcells


dilluns, 21 de novembre de 2016

CA LA BRUIXA



                                                         
Hi havia una vegada una família d’un poble de l’Alt Gaià que tenia un fill de pocs mesos, que no estava gaire fi. Els pares patien per ell i no es podien estar de pensar en el seu primer fill mort, feia una mica més d’un any. Aquesta vegada anirien a totes, farien servir tots els recursos perquè aquest nou nadó no tan sols conservés la vida, sinó que la tingués llarga i pròspera.
Sembla ser que quan nasqué el seu primer fill, els pares prou van pregar a Déu i a la Verge i  qui sap si també a algun sant d’especial devoció perquè el seu nadó recuperés la salut. Però els seus precs no van ser escoltats.
Ara que havia arribat una nova vida a la seva família calia conservar-la. Potser tornarien a pregar a l’Altíssim, per si de cas, però ara, a més a més, buscarien reforços en una altra banda. Doncs sí, ara buscarien suport a la competència.

A LA RECERCA D’UNA BRUIXA

Els pares del nou nat, com ja hem apuntat, estaven decebuts i contrariats perquè ningú havia fet cas de les seves demandes i, per això, es van posar a buscar i a preguntar per aquí i per allà per alguna persona que pogués curar el seu fill. A la fi van saber d’una dona tinguda per bruixa, que tenia fama de guaridora. Van contactar amb ella i la van instal·lar a casa seva. Durant nou dies conviuria amb la família del nen malalt i li donarien taula i llit i, a més, també li pagarien, és clar, uns diners ja pactats. Sabem que aquesta dona feia vida a l’esgolfa de la casa, on s’hostatjava, doncs la gent del poble la veia pentinar-se a través d’una finestreta que donava al carrer. La canalla li cantava: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol”.
Un cop ja instal·lada la bruixa, el primer que va fer va ser determinar la causa de la malaltia del nadó i per això va demanar una palangana amb aigua i un setrill d’oli. Seguidament, va posar la palangana al sol i hi va tirar tres gotes d’oli. Mentre feia aquesta operació, la bruixa va obligar a la criatura a mirar fixament l’aigua i, de seguida, va recitar aquesta oració: “Si estàs ullprès (1) del matí, Déu et curi i sant Martí; (2) si estàs ullprès de part de migdia, Déu et curi i la Verge Maria; si estàs ullprès de part de vespre, Déu et curi i Sant Silvestre”. Just acabada l’oració, l’oli de la palangana es dissolgué en mil petites llunes bellugadisses que, en aturar-se, van formar la cara d’una dona. Aleshores, van saber que la criatura havia estat embruixada o encortada (3) per una dona. Tot seguit  la curandera va fer una pregunta inevitable adreçada a la mare del nen: -Quina és la millor amiga que tens?- i ella li respon sense dubtar: -És la Cisqueta (4), la veïna-. I la bruixa li diu:  -doncs ja la tenim, ella és la responsable del que li passa al teu fill!-


LA MALA VEÏNA 

La Cisqueta (la mala veïna), la que donava mal al nadó segons, la bruixa, aviat es va assabentar de què se l’acusava. Un dia, pujant de l’hort, es va creuar amb la Maria (la mare del nen malalt) i la Cisqueta la va saludar cordialment, com sempre. Però la Maria, ni se la mirà, i ni tant sols li badà boca.
En arribar a casa seva, la Cisqueta, li diu al seu home: -No se pas què li passa a la Maria. Me l’he trobada pujant de l’hort i ni m’ha mirat i no m’ha dit ni ase ni bèstia. Calla, no fos cas que estigui picada perquè encara l’hi haig de tornar la dotzena d’ous que em va deixar per posar a la lloca. Saps que, els hi vaig a tornar-. Dit i fet, va a casa de la veïna, truca a la porta i entra dins la casa, on es troba la Maria que baixava les escales amb el nen al coll. Només veure-la, la veïna, de seguida tapa la cara de la criatura i s’hi gira d’esquena. Hi li diu cridant: -Què hi vens a fer aquí! Ves-te’n, bruixa, més que bruixa! Ara ja sé que em vols matar el nen!-. La Cisqueta va quedar glaçada, no sabia què fer, no va poder ni tan sols dir ni una paraula. No sabia si deixar els ous a terra o tirar-los- hi pel cap. De fet no sé què en va fer dels ous, el que sí sé és que un cop va poder reaccionar va marxar pitant d’aquella casa amb la ràbia al cos.Va arribar a casa seva enfurismada, no es podia creure el que li acabava de passar. Ho va explicar al seu home amb la veu entre-tallada. -Vés aquesta mala bèstia, acusar-me de bruixa! Diu que li vull mal al seu fill!. Què s’ha cregut, me’n vaig a buscar un garrot i li donaré quatre garrotades ben donades!-. I es va posar a l’aguait darrere la porta esperant veure-la. Però tant el seu marit com el seu sogre, la van convèncer que ho deixés córrer, que mirés de treure-s’ho del cap. I així ho va fer. La Maria va continuar sent la seva veïna, però mai més va tornar a ser la seva amiga. 

COMENÇA LA CURACIÓ DEL NADÓ

  Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

El mateix dia que va arribar al poble la bruixa, ja va començar el procés curatiu de l’infant ja que no es podia perdre més temps. Cada dia. i mentre va durar la novena, calia fer un ritual determinat, que tot seguit explicarem: Al punt de la mitja nit, la bruixa, acompanyada de la mare i el nen malalt, que portava al coll (alguns dies, també s’hi afegien altres membres de la família), anaven als defores del poble on hi havia un toll. La bruixa portava un paraigua (4) desplegat i, quan arribava al toll, el plegava i feia unes creus dins l’aigua, mentre recitava una oració (5) dita entre-dents, tot seguit tirava unes herbes remeieres o màgiques dins l’aigua i hi tornava a fer més creus. Pot ser que repetís l’oració unes quantes vegades, pot ser que fes més creus, no ho sé. Desprès d’aquesta operació se’n tornaven tots cap a casa. Al cap dels nou dies, la bruixa va considerar que el nen estava curat i fora de perill. El mal l’havien desencortat i llençat lluny. Tot estava en ordre. La bruixa havia complert l’objectiu  que li havien proposat I, per tant, ja havia acabat la feina, cobrà pels serveis prestats, agafà els seus trastets i se n’anà per on havia vingut. I ara potser em preguntareu: -Què se’n feu del nen? Va donar resultat la teràpia de la bruixa?-. I jo us responc que sí, no sé si ja estava escrit que aquest nen sobreviuria i tampoc sé si la bruixa hi va fer res, però el que sí sé del cert és que aquest nen va viure i es va fer gran, es va casar i va tenir descencència i també, com a tot mortal, un dia li va arribar l’hora de la mort. Ah! Ja me’n oblidava. Després d’aquests fets, de la casa on havien acollit la bruixa, els veïns la rebatejaren, com és lògic, amb el nom de Ca la Bruixa.


                                                                     Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó
 


Josep Ballabriga Clarasó 
VISITEU EL SEU BLOC: desdelespiles



(1) Ullprendre és embruixar o donar mal mitjançant el poder de la mirada. En català tenim una altra paraula per designar aquest terme que és malmirar. Alguns catalans fan servir un terme castellà que han catalanitzat, diuen “donar mal d’ull”, que és una traducció de “echar mal de ojo”. Una terminologia  doncs, poc recomanable.

(2) Conten de sant Martí, que dominava l’art d’encortar: Un dia un carro militar, que anava corrent, va estar a punt d’envestir-lo, però ell amb el seu poder va fer que el carro parés en sec i s’alcés per damunt seu. Martí va restar sa i estalvi, però el soldats que anaven dins el carro el van estomacar de mala manera, aleshores el sant els encortà els cavalls, de manera que aquests es van quedar amb les potes clavades a terra i no hi havia manera de moure’ls. La tropa va haver de demanar perdó al sant perquè aquest els desencortés.

(3) Fer un encortament és encantar i sotmetre a algú, persona o animal, mitjançant la màgia o la bruixeria. L’encortat queda immobilitzat i, per tant, no es pot moure ni actuar i, és clar, tampoc pot defensar-se, restant a la mercè de la bruixa o del bruixot. En aquest estat tan fràgil, se li podia donar tot tipus de mals, causar molt sofriment i, fins i tot, la mort. També se’n diu encordament, lligadura, tallament, nuament, ennusament, embirbillament, encordillament… Per tal que veieu com era el procediment per embirbillar un infant, us passo un fragment del llibret de Joan Amades, que porta per títol “El mal donat”: 
 “Mal parit i mal nat,----de la Mare de Déu abandonat,
de Jesús despreciat,----de tots els sants oblidat,
et quedis embirbillat,----ben lligat i ben travat
de pair i de respirar;----ben ofegat,
tan fort i tan apretat,----com aquest nus que jo he lligat.
Mentre es diu l’oració s’han de fer set nusos a una beta i l’infant es trobarà tant més embirbillat com més forts es facin els nusos. Es creu que pot augmentar-se encara molt més el dany si a cada nus s’hi clava una agulla anomenada de les de picar, les quals es creu que travessen el cor de la persona que hom pretén danyar i que li causen una tortura terrible.”
Potser la paraula més popular per designar aquest encanteri és encortament, que segons El Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, és una paraula d’origen llatí “curtare”, que vol dir tallar, fer més curt, escurçar. Joan Coromines, però, no hi està d’acord i formula una altra proposta, que sembla esgavellada. Jo en aquest cas em poso de la banda d’Alcover-Moll i crec que en tinc un bon motiu. L’extrec del “Malleus maleficarum”, el “Martell de les Bruixes”. Aquest llibre va ser escrit pels frares dominics Heinrich Kramer i Jacob Sprenger. S’edità a Alemanya l’any 1486. Se’n feren diverses edicions, es va difondre per tot Europa i va tenir un gran impacte en els judicis contra les bruixes. Es va convertir en el llibre de capçalera dels inquisidors, jutges, magistrats i sacerdots, tant catòlics com protestants. En aquest llibre s’acusa a les bruixes d’impedir l’acte generatriu, fent reduir o escurçar el penis a mides insignificants i, fins i tot, a fer-lo desaparèixer… També diu que aquests membres virils amputats, eren col·leccionats per les bruixes en gran nombre (vint o trenta) i es veu que els guardaven en nius d’ocells o els tancaven en caixes i allí es continuaven movent doncs tenien vida pròpia i els alimentaven donant-los-hi civada o alguna altra cosa… Mentrestant els pobres mascles es veieren convertits en eunucs de la nit al dia i no sabien on dar-la. Havien estat ferits en la part més profunda del seu ésser… S’havien convertit en esguerros de la natura. La cosa no podia quedar així i calia posar-hi remei… Però deixem-ho aquí ja que ara no és el moment de parlar-ne. Si voleu ampliar una mica més aquesta informació, us remeto a “El poder malèfic de les bruixes a l’Edat Mitjana” a desdelespiles.blogspot.com

(4) Els noms de Cisqueta i Maria no són els reals, els he canviat perquè no se les pugui identificar ja que tot aquest relat no és un conte, és una història real que va passar farà uns cent anys.

(4) El paraigua és un estri relativament modern que procedeix dels para-sols orientals. Va ser introduït a Europa el segle XVII. La simbologia oriental el vincula amb les forces malèfiques i benèfiques de la natura. La nostra bruixa el feia servir, com hem vist, de forma ben curiosa. És que potser l’usava per aixoplugar-se dels esperits malèfics o és que només li servia com a complement dins de la parafernàlia ritual? Amb tot, fer servir el paraigua fora de context propiciava la malastrugança.

(5) Hi ha moltes oracions que guareixen el mal donat, una d’elles és aquesta:
Mal donat, mal ignorat, 
 així quedis mort i escanyat; 
 torna-te’n a la casa d’on t’han portat; 
 rosega el cor del qui t’ha donat.
Que tot això sia tan veritat 
com Jesús en creu va ser clavat,
i com les tres persones  
de la Santíssima Trinitat.

______NOTA:____

LA MÀGIA DEL NÚMERO TRES. 
Durant tot el procés de curació de l'infant, el número 3 plana per totes bandes:

- Primer el trobem quan la "bruixa" tira tres gotes d'oli al plat d'aigua. 
- Després quan recita l'oració, qué per ser efectiva ha de recitar 3 vegades. Hi havia qui després encara resava 3 parenostres. I a més, a l'oració també hi havia 3 personatges sants, que en aquest cas són sant Martí, la Verge Maria i sant Silvestre. A vegades aquests personatges són substituïts per les 3 "persones" de la Santíssima Trinitat.
- L'altra oració que diu la dona, és quan són al toll d'aigua, i l'ha de repetir 3 vegades. Aleshores hi afegim els 3 parenostres, i les 3 creus que fa a l'aigua amb el paraigua. I no m'estranyaria que les herbes medicinals que tira al toll, també fossin de 3 plantes diferents.

Potser filariem massa prim si diguéssim que el paraigua, en aquest cas, fa d'intermediari entre la bruixa-guaridora i el nen-malalt. Per tant, ja tenim un altre 3.
I ja per acabar, cal que ens fixem en el número 9, múltiple de 3 (3 vegades 3), que són els 9 dies que dura la novena, o sigui el temps necessari per curar el nadó.