Els molins fariners eren enginys hidràulics que tenien
per finalitat la mòlta de cereals, sigui per bestiar o per l’elemental
fabricació de pa.
El seu funcionament consistia en encabir un cert volum
d’aigua en una bassa, que sempre i en els molins que coneixem era a frec del
propi edifici on es feia la mòlta. Prèviament l’aigua era desviada del curs del
riu mitjançant una resclosa i, a través d’una sèquia, conduïda fins la bassa,
dintre d’ella i a frec de la paret del molí s’hi troba el cacau (espècie de
pou) per on l’aigua hi baixava, fins a la paret més fonda de l’edifici just al
lloc on hi havia el desguàs i el rodet – roda horitzontal formada per
departaments inclinats còncaus (àleps) – generalment de fusta, algun de pedra i
més modernament de ferro.
L’única obertura del cacau era a través d’un petit
estellador que regulava l’aigua per donar-li embranzida al rodet a través d’una
inclinada i curta canal de fusta.
El rodet recolzat per un sol punt (agulla) damunt un dau
de ferro o metall, feia rodar la mola alta, subjectada aquesta per la nadilla i
l’arbre, que pujava del rodet, passant pel mig de la mola sotana o baixa (la
qual era fixa).
El mecanisme era bastant rudimentari, però del tot
efectiu, com ho demostra el fet d’haver funcionat al llarg de quasi vuit segles
sense gaires variacions, si més no per aquestes contrades.
Tot i l’efectivitat de l’enginy, els moliners d’antany
tenien seriosos maldecaps que condicionaven la seva economia i per tant la seva
subsistència, realitat que es fa ben palesa en determinada documentació. Cal
parlar, doncs, de les primitives i fràgils moles fetes de pedra del país, les
quals es trencaven o desgastaven molt ràpidament. Al final, molts optaren per
fer servir la pedra de Montjuïc, però no tothom es podia permetre semblants
despeses. Per exemple, i tal com trobem documentat, al santuari de Sant Magí de
la Brufaganya, el 1647, s’hi construeix un molí i es va a Barcelona a buscar
les referides moles. El seu cost és de 16 lliures cadascuna i les despeses de
transport de 140 lliures les dues. Foren dutes en dos viatges damunt d’un carro
tirat per set animals i conduït per tres persones I per arribar encara els
hagueren d’ajudar els bous del convent, els frares I els veïns de les
contrades. Els viatges duraren, el primer, vuit dies i el segon, set.
Un altre dels problemes que tenien els moliners, a part
del manteniment, impostos i arrendaments, era l’escassetat d’aigua. Amb una
bassada sols es molien de tres a sis sacs de gra. Ens referim naturalment a la
zona que aquí tractem, car en grans rius, Ebre, Llobregat, Cardener, Ter, Segre
i altres, es molia amb un sistema diferent amb roda vertical i directament del
riu i en cap moment els condicionava l’aigua.
Un exemple del bàsic aprofitament d’aigües el trobem sota
mateix de l’escorxador municipal de Santa Coloma, on hi ha una superba resclosa
semicircular i escalonada, que conduïa l’aigua del riu Gaià per cinc molins
fariners tots ells documentats del segle XIII. Des d’aquesta resclosa l’aigua
feia cap al Molí Nou (davant la Font de Carters), d’allí, creuant el riu per un
aqüeducte de pedra, anava al Molí de la Torre, d’aquest seguia fins al Molí
Vell de Sant Gallard, del municipi de les Piles, passant abans pel Molí de
Pocurull i el del Requesens. El referit Molí del Requesens i un altre que hi ha
sota ell, dit Molí del Sol – més modern amb resclosa pròpia- es troben a la
mateixa partió dels municipis.
És evident l’aprofitament del preuat líquid i és
tanmateix a l’entorn de la indústria farinera on s’hi regula jurídicament un
complex engranatge de regadius.
Una realitat que he pogut constatar al llard de la
recerca que he fet d’uns molins de bona part de Catalunya, és que a menys
cabdal d’aigua de rius i torrenteres, més densitat de molins. Els resultats
evidencien que a les capçaleres dels rius és on més molins s’hi troben ; si
agafem per referència el propi riu Gaià hi comptabilitzem un total de 54 molins,
d’ells en corresponen 5 al municipi de les Piles, altres 8 al veí municipi de
Santa Coloma i 14 també al municipi de Santa Perpètua de Gaià. Tenim, doncs, 27
molins, que són la meitat del total i en menys d’una quarta part del
recorregut.
Fem constar que Montblanc amb més de 20 molins i Santa
Perpètua amb 14 son els capdavanters dintre uns dos-cents municipis en els
quals hi hem trobat molins o els seus vestigis.
Al municipi de les Piles hi trobem cinc molins fariners, avui la majoria en estat molt ruïnós, dels qual ens parlarem més detingudament en un segon i tercer article. Seguidament teniu unes imatges de cadascun amb les coordenades per si els voleu fer una visita:
 |
| Molí vell o Molí vell de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure.
(41º 29’ 33,8’’N, 01º 21’ 05,3’’E).
|
 |
| Molí nou o Molí nou de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. ( 41°29'35.40"N, 1°21'16.61"E) |
 |
| Molí del Prous de les Piles. Torrent de Biure. (41º 29’ 36,9’’N, 01º 21’ 50,6’’E) |
 |
| Molí nou de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'39.34"N/ 1°23'37.20"E). |
 |
| Molí vell de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'40.06"N/ 1°23'38.11"E). |
Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo
publicat al Recull Núm 4.
Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada