dijous, 17 de maig del 2012

HISTÒRIES I LLEGENDES DE SANT MIQUEL


Sant Miquel

Eren els principis dels temps, d’això ja fa una eternitat, feia poc que Déu havia creat el cel i la terra. Però abans de crear l’home uns éssers superiors, criatures de Déu, anomenats àngels estaven embrancats en un gran combat celestial.
Fresc del Guariento, ca. 1350 al Palazzo Carrara de Pàdua

Veiem com ens ho explica St. Joan en el seu llibre “L’Apocalipsi”.

“Aleshores va esclatar una batalla en el cel: Miquel i els seus àngels combatien contra el drac. El drac també lluitava juntament amb els seus àngels, però no va poder guanyar i perderen el lloc que tenien al cel. El gran drac, la serp antiga l’anomenat diable i Satanàs, el qui enganya el món sencer, va ser llençat a terra i també els seus àngels hi foren llençats amb ell.”

Sant Miquel és el més gran dels set arcàngels, ell és el Príncep de les Forces Celestials.

Quan Satanàs, l’aleshores anomenat Luzbel, l’àngel més perfecte de la creació, es va voler equiparar al seu Creador, Sant Miquel amb el crit de Qui (és) com Déu! _que justament és el que vol dir Miquel_ va inspirar fortalesa i valentia als altres àngels que es van unir amb el seu cap per combatre el Príncep dels dimonis i els seus estols malèfics.

Aquesta gran batalla celestial es va acabar amb la precipitació a terra dels diables i, des d’aleshores, Llucifer és el Príncep d’aquest món que, juntament amb els seus seguidors, Déu li concedí d’exercir el domini sobre la humanitat.

Però què faria aquesta pobra humanitat convivint amb les forces del mal, sinó tingués el “Protector del Poble de Déu”, Miquel, l’arcàngel i els seus aliats que ens ajuden a combatre el poder del maligne?

A Sant Miquel se’l representa vestit de guerrer o de soldat Centurió, ja que és el Príncep de la Milícia Celestial. També se l’anomena Cap o Capità dels Exèrcits del Senyor, fins i tot ell mateix diu que és el “Cap de l’Exèrcit de Yahveh”. A la iconografia el trobem representat vestit de militar i empunyant una esplèndida espasa que amenaça Satan, el cap del qual està dessota els peus de l’arcàngel.

El diable a vegades és representat en forma de drac,a voltes amb set caps “... aparegué en el cel un altre senyal prodigiós, un gran drac roig amb set caps...” (Llibre de l’Apocalipsi), també en forma de dimoni o, fins i tot, de sarraí.


Sant Miquel a Montclar

Sant Miquel no apareix al Montclar fins pels vols de l’any 1000. A través d’una llegenda molt coneguda que ens el situa dalt d’un cavall i saltant del Queralt a l´antic Montvà (Monte-Vano a. 1013) Monsvanus, aterrant i patinant al penyal de pinyolenc que hi ha sota l’actual església de Sant Miquel. A la famosa “Relliscada”. D’aquesta llegenda n’hi ha dues versions, l’una se’ns diu que va saltar des del Queralt perquè estava envoltat de moros i, en sentir-se acorralat, va fugir saltant cap a Sant Miquel.

Sant Miquel de Montclar
Com podeu suposar, aquesta versió es veu d’una hora lluny que és totalment falsa. Com pot un arcàngel esmunyir-se dels infidels, quan va ser capaç, junt amb els seus aliats, de vèncer Satanàs i el seu estol malèfic? I ara, aquí, ens el presenten esporuguit fugint dels sarraïns! Ell, vencedor del mal, que no li calia ni cavall per enlairar-se en el cel (doncs, com sabreu, com tot àngel, està proveït de dues magnífiques ales).

Ens inclinem, clarament, per una segona versió, on se’ns diu que saltà d’una muntanya a l’altra per defensar uns cristians que estaven essent atacats pels infidels.


Sant Miquel té el poder de curar de mal d’oïda i el mal de cap

A les Piles, abans de la guerra, hi havia una dona que tenia molta devoció a aquest sant. Era sorda com una tàpia, per això cada any, el dia de l’aplec de Sant Miquel, pujava fins a l’ermita i de seguida s’untava els dits de l’oli miraculós de la llàntia que il·luminava l’àngel, se’n posava a les oïdes mentre resava una pregària. No se sap si, a la llarga, recuperà l’oïda, aquesta bona dona, però el que és segur és que el resultat no va ser immediat.

Per això, Sant Miquel era l’advocat dels llums d’oli i el tenien per patró els llanterners, gresolers i els llumenerers.

Aquest sant tenia moltes advocacions, també se l’invocava contra el mal de cap.

Era patró dels barretinaires. Era costum oferir-li un barret com a present, si el sant els curava de migranya. En moltes capelles hi havia força diversitat de barrets penjats per les parets.

Amades ens diu que era creença que el qui deia unes oracions al sant i li demanava que el guardés de mal de cap, havia de portar al cap algun d’aquests barrets que havien estat deixats com a present, si ho feia així segur que no tindria mai més mal de cap.

Desconec si aquesta pràctica es feia al Montclar, però el que sí que sé és que a l’esglesiola hi havia uns quants caps de cera penjats com a exvots, en agraïment al sant per la seva curació.

Aquesta invocació al sant, com a guaridor del mal de cap, li ve perquè era creença que aquest mal era causat per culpa d’algun dimoni que s’havia  posat dins la testa i no en vol sortir de cap manera. I recordem que l’arcàngel era i és especialista en foragitar el diable de qualsevol lloc que es proposi.


Sant Miquel i l'aigua

Sant Miquel de Montclar entre núvols
I ara que parlem de barrets, em ve al cap aquella dita que diu “Quan Sant Miquel porta caputxó, pluja amb abundó”.

Aquesta dita és com una indicació que el sant envia als pagesos. Quan la punta de Sant Miquel està tapada pels núvols o la muntanya sencera desapareix de la vista, aquest senyal ens diu que la pluja està assegurada. Aquesta pluja tan benvinguda per als pagesos i que els cura de tants mals de cap.

Ens consta que Sant Miquel té poder sobre les aigües. Sembla ser que l’arcàngel, segons consta en la tradició oriental, va se venerat per primer cop a l’antiga regió de Frigia , avui Turquia, ja en els primers temps del cristianisme. El sant era considerat metge celestial, doncs ostentava el poder de guarir els malalts, i és per aquest motiu que tenia el títol “d’Àngel Sanador”.

Conta la llegenda, que el sant va fer sorgir un riu medicinal a “Chairotopa” (Frigia). Tots els malalts que es van banyar en aquell riu i que van invocar a la Santíssima Trinitat i a Sant Miquel van ser curats instantàniament.

Més tard, en aquesta mateixa regió de Frigia en una ciutat anomenada Colosas (en l´actualitat Khonas o Konia) on ara només en resten unes poques ruïnes, va salvar de la destrucció un temple aixecat en el seu honor.

Els pagans volien destruir aquest santuari, desviant un riu, i per això van taponar el pas de l’aigua amb una gran roca, encarant el corrent vers el santuari. Sant Miquel s’adonà de les males intencions dels infidels i va llençar un raig que fulminà la dita roca. Una altra versió diu que la roca quedà esmicolada degut al retruny d’un gran tro que provocà el sant. El cas és que d’una forma o altra  s’aconseguí redirigir la corrent d’aigua.

De llavors ençà les aigües d’aquest riu quedaren santificades i el nom de Colosas va associat amb l’abundància de les fonts d’aigües puríssimes i fresquíssimes.

Conta la llegenda que l’any 710 de la nostra era va ser l’any en què es produí una altre vinguda del sant a la terra. En aquesta data el sant va voler que es construís un santuari en el seu honor al turó de Tumba (actualment, aquest lloc s’anomena Mont-Saint-Michel, situat a les costes de França entre Normandia i la Bretanya). Un cop construït el santuari, s’adonaren que en tot l’entorn no hi havia gota d’aigua. Però l’arcàngel no es preocupà gens ni mica per això. Va ordenar de fer un forat en una roca duríssima i, de seguida, de l’interior del penyal va començar a sortir una gran quantitat d’aigua.

En relació amb el tema de l’aigua, ve a tomb, ara, parlar d’ una altra  aparició del sant a la muntanya que porta el seu nom.

Durant la guerra civil, els anys 1937 i 1938 no se celebrà la festa del sant al Montclar, però l’any 1939 una gran gernació va fer cap a la muntanya. A l’entorn de la Font del Carlà, molta gent feia cua per beure. De cop va aparèixer un home de mitjana edat, que ningú coneixia, amb un càntir ple d’aigua que passava de mà en mà. D’aquell càntir va beure moltíssima gent, sembla ser que aquella aigua no s’acabava mai. Quan ja la majoria de gent havia begut, es va buscar el propietari del càntir per tornar-lo, però ningú el a saber trobar.

Aleshores, la gernació, que hi havia pels vols de la font, s’adonà que la persona que els calmà la set era, en realitat, l’autèntic Sant Miquel, que, en aparença humana, va voler agrair personalment a tanta gent l’haver acudit a celebrar la seva festa.


Ermitans de Sant Miquel

Quan es resava a Sant Miquel o s’encenia un ciri en el seu honor, s’havia de vigilar molt que el dimoni, espatarrat sota els peus del sant, no es pensés que l’oració anés destinada a ell i, per aquest motiu i per evitar, també, la seva mala mirada, se l’empastifava de merda. Amb aquesta pràctica s’aconseguia protegir-se del diable i també fer com una mena de conjur, doncs, com és sabut, Satanàs té veritable terror als excrements humans (la femta humana era un element indispensable per elaborar pocions,que barrejades amb altres porqueries, es feien servir per salvaguardar-se i a l’hora fer fora els mals esperits).

L’ermità que tenia cura de l’església de Sant Miquel, que sabia d’aquestes pràctiques, havia d’estar molt a l’aguait perquè ningú fes servir aquest ungüent fastigós, no fos cas que, a més de foragitar els esperits malèfics, foragités, també, els pelegrins que acudien a l’aplec


Diu algun etimòleg que Biure (ant. Benevivere, Benviure) ve de viure bé amb el sentit espiritual, per això en llocs apartats, com la muntanya de Sant Miquel, s’hi practicà la vida ascètica.

Conten que, cap a la primeria del segle passat, un ermità, que vivia a Sant Miquel, va trobar un cau de llops. Com que la lloba devia ser a caçar, va aprofitar l’ocasió i, com pogué, agafà els llobatons i s’encaminà ràpidament muntanya avall, cap a Biure. Ja arribava al poble quan s’adonà, esglaiat, que la mare dels llops estava a punt d’encalçar-lo. Fent un esforç suprem, espaordit i amarat de suor, va arribar a Biure i entrà a corre-cuita a la primera casa que trobà oberta. Li anà d’un pèl de no ser el festí de l’afamada i rabiosa lloba.

En aquella ocasió és digué que algun sant protector havia vetllat per la seva vida. Es va dir si havia estat Miquel, sant protector de la muntanya i, alhora, protector dels viatgers? O va ser Sant Gil, el sant eremita, com ell, patró del poble de Biure, que té el poder de protegir dels llops? Van ser tots dos? Potser no ho sabrem mai. El cas és que l’ermità restà sa i estalvi i pogué anar a vendre els llops a Santa Coloma.

Hi havia famílies que si trobaven un cadell de llop, en tenien cura i l’amansien com si fos un gos més. Així va ser el cas del famós i temut llop escuat que durant uns quants anys va ser el terror de la comarca. Una altra manera de beneficiar-se d’haver trobat algun llop era lliurar-lo a les autoritats municipals, doncs hi havia estipulats uns preus per cada exemplar sigui adult o sigui cadell.

De l’Edat Mitjana ençà, que ja hi ha ordenances que regulaven les captures i recompenses dels llops. Si ens situem a l’època en que devien passar els fets de l’ermità _posem  cap a primeries del segle XX_ ens  trobem que en  el “Reglamento para la Ley de Caza de 1902 ”  el preu estipulat per   llobató era de 7,50 pessetes.

Històries i llegendes de Sant Miquel avui

Com ja sabeu, el 8 de maig és la festa de l’Aparició de Sant Miquel. Al llarg d’aquest escrit he anat desgranant algunes d’aquestes aparicions al llarg dels segles, però no penseu que he estat exhaustiu en la seva descripció, ja que hi ha moltes més històries i llegendes d’aquest sant. 

Una de les últimes és la de Garabandal, a Cantabria l´any 1961,on l’arcàngel s’aparegué fins a vuit vegades. 

I ara saltem a l’actualitat, i situem-nos al 2012. Aquest és l’any que segons la profecia maia el proper 21 de desembre s’acabarà el món. Potser aleshores podrem veure de nou Sant Miquel, proveït de les seves balances de justícia celestial on pesarà les nostres ànimes per saber si són dignes del Paradís
I llavors es produirà el Judici Final.
I llavors Sant Miquel lluitarà amb l’Anticrist i el vencerà per tota l´Eternitat.


Josep Ballabriga Clarasó