dimarts, 24 de desembre del 2013

GUIMONS, UN POBLE EN TRANSFORMACIÓ


No fa gaires anys que Guimons ha retornat a la vida després d’un munt d’anys del més absolut abandonament, malgrat que una o dues famílies no hagin marxat mai.

La Rosa va néixer a Guimons al 1919 i va viure-hi fins al 1948, quan va marxar a Sta. Coloma per casar-se amb un pagès. Quan ja era àvia, va anar un dia a Guimons, feia molts anys que no hi havia anat, i es va trobar un poble silenciós. La casa on havia viscut tenia una immensa esquerda a la façana, el carrer que ella tantes vegades havia escombrat i que pujava costerut cap a dalt l’església es trobava ple d’esbarzers que impedien el pas, i el cementiri on hi reposaven els seus pares mostrava els mateixos símptomes d’abandonament que el poble. Amb les llàgrimes als ulls, va dir que no hi tornaria mai més.

El Pep, el germà gran de la Rosa, que va néixer el 25 de desembre a la nit del 1915, als 93 anys recordava perfectament tot el seu passat i la vida a Guimons. Cal Pau, on vivien, era una de les cases més antigues del poble, sota mateix de l’església. Ara ja no existeix, com les que hi havien al seu costat; les van acabar d’ensorrar i amb les pedres n’han construït de noves.

A cal Pau hi havia viscut la família de cal Joan Xic que, com que no tenien fills, van vendre la casa i les terres al Pau Jové de les Piles, que no hi va viure mai. Ell ho va arrendar, a principis de segle, al Jaume Marimón, el pare del Pep, la Rosa i dos nois més, el Lluís i el Ramon, perquè hi visqués com a masover i portés les terres. El Jaume Marimón venia de Pontils, encara que els seus pares eren fills de Pontons, i als 8 anys va anar a treballar a una masia del Codony, a ca l’Estopa, que es trobava prop del camí que anava a la Casablanca. Ja fa anys que de la masia no en queda cap rastre. El camí era una carrerada on hi passaven els ramats que anaven del Pirineu al Baix Camp, i viceversa. El Jaume, un cop a Guimons, es va casar amb una cosina seva, la Rosalia Puig, que venia de Forès.

Les cases més importants del poble eren cal Vallbona (era la més gran) i cal Gassol, on ara hi ha una casa rural. També hi havia cal Pau i ca la Serafina, que vivien a cal Vallbona i n’eren els masovers; ca la Núria, cal Roc, ca l’Abelló, cal Cisco, ca la Magina, ca l’Anita, ca la Paula, cal Mosso, ca la Mercè, cal Castells, ca l’Agustina, ca l’Antònia, cal Salvador i la Rectoria. Hi havia també el Casinet, on s’hi va fer ball fins a mitjans dels anys cinquanta; hi va viure una germana del rector i ara s’ha convertit en dues cases. Més als afores del poble hi havia la Torre, que era ca l’Atzet, i les cases de cal Masoveret. Darrere l’església hi havia l’hort del rector, on segurament hi havia hagut l’antic cementiri. Tot el poble es troba damunt d’una pedrera.

Els cognoms dels veïns eren: Abelló, Ferrer, Gassol, Marimón, Massip, Sabaté, Salvador, Sendra, Vallbona…

El Pep recorda quan va arribar la llum al poble; ell tenia 6 o 7 anys. Fins aleshores, a les cases hi tenien llums de carbur, que feia molta llum i era molt blanca. També, llums d’oli amb metxa, espelmes, candeles i teies que encenien a la cuina quan se’ls acabava l’oli o el carbur, i que feien molt de fum. A cal Vallbona i a cal Gassol tenien una instal·lació de llums de carbur. La majoria de les cases tenien cisternes; a cal Pau la van fer el 1926 aprofitant un antic amagatall que hi havia a la casa on hi havien trobat armes molt antigues. De forn n’hi havia a cal Pau, a cal Vallbona i a ca l’Abelló. Les altres cases anaven a coure el pa en aquests forns a canvi de portar una mica de llenya. Després de la guerra ja només funcionava el de cal Pau. De pou d’aigua en tenien els de cal Gassol i els de ca l’Abelló; els de cal Vallbona també, però no hi havia aigua. A totes les cases hi tenien animals, normalment hi havia un porc a cada casa. Els de cal Pau tenien tres o quatre verres i feien cria per vendre’ls. També hi havia gallines i conills que es venien a la plaça de Sta. Coloma, i una mula o un ruc pel carro. De bens en tenien els de cal Magí, cal Roc i ca l’Abelló, que ja no en van tenir després de la guerra, excepte els de cal Roc. L’avi de ca l’Abelló tractava amb bestiar, per això eren coneguts per la gent de fora amb el nom de cal Matxaté.

Per rentar, les dones anaven als safareigs o rentadors, com en diuen els de Guimons, que eren al costat d’una font als afores del poble, sortint a la dreta. Tant la font com el safareig eren comuns i estaven a tres metres de profunditat. La font era molt antiga i tenia una volta de pedra picada. Un dia, un veí ho va colgar tot, potser aprofitant els anys en què al poble no hi vivia pràcticament ningú, i la font i el safareig que havien existit, segons els veïns, des de sempre, van desaparèixer de la vista. Els veïns van protestar i la llei ha manat tornar-ho tot tal com sempre havia estat. De moment, el lloc està envoltat per unes estaques que en delimiten el perímetre, però el temps va passant i la font i el safareig continuen totalment colgats de terra.

La Rosa explicava que quan estaven a punt de segar i veien venir una tempesta, el rector feia pujar la canalla dalt del campanar i els feia resar unes oracions per espantar els núvols. El Pep recorda també que el rector tenia una campaneta que havia portat de Lourdes i que també la tocaven per espantar les tempestes i, ben sorprès, explica que moltes vegades donava resultat.

La Rosa també recordava que anaven a les Piles a l’escola, però que els nens els rebien a cops de pedra i quan els tenien a prop els explicaven històries de terror d’homes que raptaven criatures i que no tornaven a aparèixer mai més. Al final van anar a l’escola a Sta. Coloma, on sembla que van ser ben rebuts. Als nens, durant un temps, els va fer classe el rector poques hores al dia, i no els ensenyava gaire cosa, però van aprendre de números. També recordava el fred que passaven a l’hivern, tant si anaven a l’escola com si es quedaven al poble, i els penellons que els sortien als peus i a les mans. De nevades, el Pep en recordava una quan ell tenia 9 anys, o sigui, el 1924, que va deixar 80 cm de neu. Després va estar 20 anys pràcticament sense nevar i després vingueren tres hiverns seguits amb unes nevades que van deixar més d’un metre de neu. Un any, quan ell tenia uns 15 o 16 anys, el fred, al febrer, va matar una gran part de la collita i van haver de tornar a sembrar. Com que a la terra hi havia molta aigua i no hi podien entrar els animals, van haver de sembrar "a motes" o sigui  a mà, amb la plantadora, més de 20 sacs de llavor.

Quan la gent gran parla de com es vivia abans, tots coincideixen: molt de treball i molta misèria.

El Pep recordava moltes coses de la guerra, potser perquè van ser vivències molt fortes, difícils d’oblidar. Un germà hi va morir, mai han sabut on va ser enterrat. A Guimons, en una casa dels afores, s’hi van amagar 12 persones: dos capellans de Sta. Coloma, el rector de Guimons, sis veïns del poble, un de Sant Gallard i un parell de Solivella. Hi van fer alguns registres però mai els van trobar. Però de la guerra preferia no parlar-ne.

També hi ha qui recorda que anaven d’escolanets al costat del rector a fer el salpàs a les masies i cases de Figuerola i Sant Gallard. Es tirava aigua beneïda als portals de les cases per tal de quedar protegits de les tempestes i també dels mals esperits; a canvi els donaven normalment ous. Tant a Figuerola com a Sant Gallard, enterraven els morts a Guimons.

Guimons comptava amb un camp que era del comú, els beneficis que se’n treien anaven a un fons pel poble. Als anys seixanta van decidir de vendre’l.

Mossèn Segura, en la seva història de Sta. Coloma, explica que el nom de Guialmons podria venir d’un antic santuari dedicat a Nostra Senyora de la Guia, perquè estaria en el camí que guia cap a la muntanya de Sant Miquel. El nom vindria, doncs, de “Guia-als monts”. No hi ha, però, restes d’aquest antic santuari; ni en resta memòria. Del que sí queden restes és de l’antic castell o casa forta de Guimons. El que queda és un mur situat al nord-est de 10 metres de llarg i amb una alçada de 5 metres, i que és una continuació del mur de l’església. El castell, segurament de planta rectangular, estaria adossat darrere de l’església, a la part més alta del poble, i sembla que es va construir a mitjans del segle XII, la mateixa època en què es va construir l’església. El castell pertanyia a la família Timor. El 1147, Ramon de Timor va fer testament i va deixar al seu fill Ramon els castells de Pontils i el de Guimons, mentre que al seu fill Guillem li deixava el de Figuerola. Al segle XIV va passar a mans dels Boixadors. Més tard va passar al comte de Savallà, descendent dels Boixadors, que el mantingué fins a mitjans del segle XIX.

Guimons s’està transformant: hi ha els pocs que hi han viscut sempre, i també els que vénen de fora, i els de les cases rurals que han escollit Guimons per passar uns dies en un poblet envoltat de natura, potser per fugir del soroll i l’estrès de la gran ciutat. El poble comença a recuperar la vida que havia perdut, encara que a poc a poc, i ja és possible veure-hi veïns i sentir converses i els crits de la canalla mentre juguen i s’empaiten pel poble sense haver de patir pels cotxes. Una vida diferent de la que havia existit des de sempre, però, al cap i a la fi, també vida. Tot evoluciona i tot es transforma. També el petit poble de Guimons.



Montse Rumbau

Publicació del 18/09/2013 a Tribus de la Segarra

dijous, 12 de desembre del 2013

SANTA LLÚCIA DE LES PILES. Diumenge 15 de desembre de 2013.

El proper diumenge les Piles acollirà la quarta edició del Mercat de Santa Llúcia que, un any més, comptarà amb el mercat de productes alimentaris i artesanals del territori i amb un munt d’activitats per a petits i grans.

Novament, i coincidint amb el dia de la Marató de TV3, al Mercat de Santa Llúcia s’hi duran a terme diferents activitats encaminades a recaptar diners per la Marató tals com l’esmorzar popular, o bé el sorteig d’un magnífic lot de Santa Llúcia comprant tires d’un euro format per productes de les parades participants en el mercat.

Al llarg del matí no hi haurà temps d’avorrir-se amb les cançons i balls tradicionals de l’Associació d’acordionistes diatònics del Vallès la Vallesana, amb el conte contes, les passejades amb poni i el caga tió pels més petits. Durant el matí també es podrà visitar l’exposició col·lectiva d’Art Santa Coloma a la sala polivalent.

El diumenge 15 de desembre el carrer Major de les Piles cobrarà vida i s’omplirà de parades, de gent, de festa, d’ambient, de cridòria i de retrobaments on tothom, d’aquí i d’allà, hi serà molt benvingut.




La festa de Santa Llúcia de les Piles

Per Santa Llúcia a les Piles es cel·lebra la Festa Major d'Hivern.

Aquesta festa local ja va ser recuperada fa uns anys quan al programa de la festa s'hi van incorporar el caga-tió per tots els nens assistents i el dinar de santa llúcia per tots els veïns del poble.

L'any 2010 s'afegeix una nova modificació a la jornada que d'alguna manera rememora la festa a principis de segle passsat on a les Piles hi acudien torronaires del territori per vendre aquest dolç típic nadalenc.

Actualment aquesta és una festa molt estimada pels espilencs i espilenques i una jornada plena d'activitats per als més petits i més grans (mercat, animació, caga-tió, dinar i balls).


Més informació a: www.lespiles.cat


dimarts, 3 de desembre del 2013

EDUARD GARCÍA-LUENGO A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Tot va començar amb una idea simple, com comencen totes les coses bones.

Magestic. Anys 50.
El “Majestic” és un regal d'un bon amic. Sabia que preparàvem l'exposició i sabia també que els aparells de ràdio m'interessaven. En principi em va saber greu que es desprengués de la ràdio, però finalment vaig acceptar-la perquè l'aparell era molt igual al què jo havia tingut a casa i que va acabar desapareixent. Aquest també porta una entrada de fono per a connectar-hi un micro o una gramola. És curiós que aquelles primitives ràdios portessin una entrada de “fono” que els permetia poder connectar un plat giradiscs per escoltar els discs de “pedra” o els primers discs de viril a 45 revolucions per minut. Disposar en aquella època, a més de la ràdio, d'una gramola era ja una altra cosa o estat social.

De fet a casa, tots els aparells de ràdio fins principis del 1970 van ser autoconstruits pel meu tiet. Recordo una ràdio a galena posada amb una repisa de la saleta i els cables de coure rígids recoberts de cotó blanc que es distribuïen cap al dormitori dels meus pares i al de l'àvia. Jo vaig tenir la meva galena quan vaig començar a anar a l’Institut, quan vaig ser capaç de fer-me-la amb un “kit” de l'escola de tècnics Ràdio Maymó. El connector de “terra” el prenia d'una aixeta del bany i l'antena era la malla metàl·lica del somier.

Un dia, cap els tres o quatre anys, un recader ens va portar una caixa amb un nou aparell de ràdio de vàlvules. Era molt igual al que veieu. Això era una altra cosa. Disposava d’ona curta, d’ona llarga i d’ona mitja. Durant el dia funcionava el receptor a vàlvules i a la nit es feia servir el de galena. Així es podia escoltar en silenci la ràdio durant la nit, perquè tots els receptors de galena han d’escoltar-se amb auriculars.

Al migdia quan sortia de l'escola podia escoltar “Tambor”, un espai radiofònic de contes que emetia Ràdio Barcelona, just passat el migdia. Les notícies “del diario hablado” s'escoltaven mentre fèiem els àpats de migdia i vespre. Abans d’anar a dormir era obligat escoltar més notícies “les clandestines”, per a poder contrastar la informació de les primeres vagues o manifestacions al règim polític. Ràdio España Independiente (La Pineraica) era essencialment la que més escoltàvem tots els espanyols. Francament se sentia molt malament perquè els enginyers del govern s'encarregaven d’emetre soroll a sobre de la mateixa freqüència de l'emissora i s'havia d'anar improvisant la seva recepció pel dial de la ràdio per aconseguir “las ondas volantes”, com deien ells mateixos, a les noves emissions encara no interferides.

La informació no era fàcil ni veraç del tot. Calia fer altres excursions per més emissores de les anomenades  “internacionals” a l'ona curta com ara Ràdio Nederland que emetia des d'Holanda, La BBC des de Londres, Radio Praga des de l'antiga Txecoslovàquia, Ràdio Àustria Internacional des de Viena, Radio França Internacional des de París, etc. Aquesta emissora excepcionalment s’escoltava per Ona Mitja (OM).

A mi això de les vàlvules em tenia encuriosit. Donaven escalfor i una lleugera llum vermella. De la ràdio sortia música i paraules. Vaig estar moltes estones intentant descobrir als músics i locutors a dintre de l'aparell. Un dels molts esdeveniments que en redactar aquestes ratlles sobre el món de la ràdio aflora dels records és quan vaig sentir la retransmissió radiofònica en directe de l'arribada al port de Barcelona del barco Semíramis que transportava un grup d'espanyols repatriats de l'antiga URSS. Recordo com si fos ahir que jo donava voltes al voltant d'una taula on havia la ràdio.

La ràdio ho era tot. Era informació, música, cultura, notícies, teatre i especialment companyia. La companyia que donava l'aparell i la família al voltant d'una llar de foc o una estufa de petroli. El butà encara no havia arribat.

Aquest aparell va marcar una etapa de la vida. Després el pare en van comprar un altre de la marca Inter. Aquest ja portava la FM, i tot el que aparella aquesta millora de qualitat tècnica en el món de la radiodifusió especialment dels programes musicals.


dimarts, 26 de novembre del 2013

BIURE DE GAIÀ (3a part)

Una altra història de nadons traslladats la tenim amb la Maria Malet. La Maria va perdre la mare al poc de néixer ella, al 1924. El seu pare era de Biure i la seva mare de Vimbodí, i vivien a Tarragona, i tenia dos germans, el Mingo i la Pepita. A la Maria, amb pocs dies de vida, la van portar a Biure, a la casa del germà del seu pare que estava casat però que no tenien fills. I explica la mateixa Maria que la van alimentar amb biberó, i insisteix en aquest fet, el que fa pensar que, ser alimentat en biberó, devia ser molt inusual en aquells anys. I va viure ja sempre a la casa dels « onclus », que la tenien com a una filla, i la van fer hereva. El pare es va tornar a casar, va continuar vivint a Tarragona i va tenir tres fills més. A Biure hi anaven sovint a veure la Maria. En una Festa Major a les Piles, la Maria va conèixer a un noi de cal Mensa de Rauric i s’hi va casar. I es van instal·lar a Biure, a cal Malet, ja que ella n’era la pubilla.

La Maria es va casar amb un noi de Rauric, també n’hi va haver que es van casar amb nois de Vallespinosa i d’altres poblets del voltant, i unes altres es van casar amb uns nois de Cunit que havien vingut cap aquests poblets a treballar. Aquestes últimes van marxar cap a aquelles terres de vora el mar i allà s’hi van quedar a viure. D’altres van marxar cap a Sta. Coloma i també a diferents indrets. I el poble, a poc a poc, es va anar despoblant. 

La relació de les cases del Biure és aquesta :
Ca l’Andreu, Ca l’Antonino, Cal Bepu, Cal Bergadà, Cal Bep, Ca l’Elíes, Cal Fernando, Cal Flaciano, Cal Flaciano de Dalt, Cal Gassol, Ca l’Helena, Ca l’Hortalà, Cal Malet, Cal Marc on hi havia la barberia, Cal Maió, cal Malenu, cal Marianet, Cal Marimón, cal Massó, Ca la Miquela, Cal Miret, Cal Moliné, Cal Montagut, Cal Morera, Cal Paulu, Cal Pere Castell, Cal Pons, Cal Ramona, Cal Serverí, Cal Suau, Cal Xacó. La rectoria.
El Molí dels Pous

Cases ensorrades :
Cal Roca i Cal Vives.

Masies, totes ensorrades, la majoria després de la guerra:
Mas Campana, Mas del Jepet, cal Miqueló, Mas Querol -de Pontils però venien a missa a Biure- i Cal Ramona.

Ara, molta gent de fora ha vingut i s’han arreglat antics coberts, pallisses i corrals: l’era del Massó, Fraginalet, cobert del Maió, una casa darrera del Xacó, Cal Maió Nou, Cal Salva, Corral d’en Bepu, Lluis Moliné, el cobert de cal Morera, i el cobert de cal Bepu.
També s’estan venent últimament algunes cases.

Durant les vacances, el poble recupera la vida que havia tingut anys enrere. La majoria dels veïns de Biure de tota la vida, s’estan ara a Sta. Coloma, encara que van pràcticament cada dia al poble perquè hi continuen tenint les cases i les terres. Els que hi viuen tot l’any són pocs, una família dels d’abans ja grans encara hi viu, d’altres són nouvinguts que els ha agradat el poble i s’hi han instal·lat. No és estrany que agradi el poble de Biure, sobretot en aquesta primavera tan desbordant d’aigua, amb aquests camps tan verds i amb el blat tan espès que, segons diuen els pagesos, auguren una bona collita. Camps, boscos, arbres de ribera, fonts … el castell dalt del turó senyorejant tot l’entorn i la muntanya de Sant Miquel ben a prop, un poble per quedar-s’hi a viure.



Montse Rumbau
Publicació del 03/10/2013 a Tribus de la Segarra

dimarts, 19 de novembre del 2013

PANELLETS PER TOTS SANTS (I FINS QUE N'HI HAGIN)!


Encara que sembli que ja és massa tard, perquè ja ha passat Tots Sants o perquè aviat ja serà època de torrons, l'Antònia Balcells Garrido ens explica com fer diferents panellets d'allò més deliciosos. I si no els volem fer o ja no som a temps de fer-los aquest any, ja tindrem la recepta per l'any vinent.

L'Antònia ens explica que a casa seva és tradició fer els panellets un o dos dies abans de Tots Sants entre tota la família (avis, fills i nétes). Primer fan la massa de panellets tradicional d'ametlla. Aquesta massa la reparteixen a ull per fer primer els panellets amb pinyons, després els panellets amb codonyat i finalment els panellets de coco.
Els panellets són un dolç molt bo i, un cop fets, sempre se'n tasten alguns abans de ser la castanyada. I tot i que per la Castanyada i Tots Sants se'n mengen molts, sempre encara en queden forces per anar menjant fins que ja no en quedi cap!



Ingredients :

  • 1 kg d’ametlla picada
  • 750 g de sucre
  • 2 ous (1 per la massa i l’altra per pintar els panellets)
  • 1 patata mitjana bullida amb pell
  • Coco
  • Xocolata fondant
  • Codonyat
  • Pinyons

Preparació:

  1. Abans que res cal preparar la massa. En un recipient posar-hi l’ametlla picada, el sucre, un ou batut i una patata bullida sense la pell i amassar-ho tot. Cal tenir paciència i amassar fins que la barreja quedi ben consistent. L’Antònia indica que hi ha gent que deixa reposar aquesta massa durant vint-i-quatre hores, però com que ella posa un ou a la barreja fa els panellets de seguida que té amassada la massa.
  2. Amb la massa feta, cal fer tres partions al gust de cadascú. Una per fer els panellets de pinyons, l’altra pels panellets de codonyat i l’altra pels panellets de coco, uns quants dels quals seran banyats posteriorment amb xocolata.
  3. Per fer els panellets de pinyons s’ha de fer boles de la massa de la primera partió. Després arrebossar-les amb pinyons, arrodonir-les de nou i finalment pintar-les amb l’ou prèviament batut.
  4. Per fer els panellets de codonyat cal posar un drap damunt del taulell, posar-hi la massa de la segona partió i estirar-la amb el curró. Tallar tires de codonyat i posar-les damunt aquesta massa. Amb l’ajuda del drap cobrir el codonyat amb la massa com si d’un braç de gitano petit es tractés. Tallar el rulo a talls i novament pintar amb l’ou batut que ja teníem dels primers panellets.
  5. Per últim, amb la massa restant, fer els panellets de coco. Afegir a la massa coco ratllat i amassar-ho bé i novament fer boles petites.
  6. Fets ja tots els panellets només faltarà posar-los damunt una plata i un paper per coure al forn, prèviament escalfat a 250 graus, i deixar coure de dalt i baix, sense ventilador. Deixar-los coure uns deu minuts al forn tot anant-los vigilant. Treure’ls i deixar-los refredar.
  7. Pràcticament ja estan fets tots els panallets, però faltaran els panellets de xocolata encara. Separar uns quants panallets de coco i l’endemà banyar-los amb la xocolata fondant desfeta. Un cop coberts de xocolata posar-los en una plata i deixar-los refredar almenys durant una hora a la nevera.



I un cop fets aquests deliciosos dolços ja només queda menjar-los per la castanyada i Tots Sants, com marca la tradició, i fins que en quedin! 

dimarts, 12 de novembre del 2013

QUÈ ÉS ORGÀNIC? I QUÈ NO HO ÉS?


Des de l'any 1996 la recollida selectiva és una realitat a la Conca de Barberà. Ha plogut molt des de llavors, cada vegada reciclem més però, ja sigui perquè cada dia hi ha més residus a reciclar o perquè ens sembla que ja ho fem bé, acabem abaixant la guàrdia i no ho acabem de fer del tot bé. Per això, de tant en tant, cal fer memòria de què va a cada lloc. 


Moltes vegades no sabem massa bé que va i que no va al contenidor marró de l'orgànic i és que ens confonem amb residus que anirien al rebuig. Per això breument repassarem que va i que no va al contenidor marró (de residus orgànics) i també el que va al contenidor del verd fort (del rebuig). Anem a veure, doncs, on va cada cosa:



CONTENIDOR MARRÓ (ORGÀNIC)


  • Restes de fruita i verdura 
  • Restes de carn i peix
  • Marro de cafè
  • Filtres cafè
  • Infusions (en sobre o a granel)
  • Serradures
  • Pa sec
  • Closques d'ous
  • Fruits secs
  • Marisc
  • Pinyols
  • Flors i plantes
  • Taps de suro
  • Paper de cuina brut d'orgànica
  • Escuradents de fusta
  • Llumins de fusta
  • Paper de magdalenes
  • Tovallons de paper bruts

No
  • Restes líquides (llet, sucs, sopes, begudes, etc). Aquestes van al clavegueram després d'haver-ne separat els sòlids. 
  • Bolquers. Aquests van al rebuig.
  • Higiène íntima femenina (compreses i tampons). Tot això va al rebuig.


CONTENIDOR VERD FORT (REBUIG)


  • Agulles de cosir
  • Baietes
  • Bastonets de les orelles
  • Bijuteria i complements
  • Bolquers, compreses i tampons
  • Bombetes de filament
  • Càpsules de cafè
  • Restes de ceràmica
  • Cera
  • Clips metàl·lics
  • Cotó fluix
  • Etiquetes adhesivés
  • Gomes d'esborrar
  • Gots trencats
  • Llapissos
  • Llimes d'ungles
  • Maquinetes d'afeitar
  • Maquinetes de fer punta
  • Pals d'escombra
  • Pals de fregar
  • Palletes
  • Paper plastificat
  • Pols d'escombrar
  • Precinte adhesiu
  • Preservatius
  • Puntes de cigarreta
  • Raspall de dents
  • Sorra de gat
  • Ulleres
  • Xiclets
  • Xinxetes 
  • Xumets


Fonts d'informació utilitzades:


- I aixó on va? Guia pràctica del reciclatge. José Luis Gallego. Viena edicions. Any 2010.



dimarts, 5 de novembre del 2013

BIURE DE GAIÀ (2a part)


Biure és municipi de les Piles, però havia arribat a ser municipi propi ja que tenia més habitants i més cases que les Piles. Al 1718, Biure tenia 93 habitants, mentre que les Piles n’hi havia 74, però a finals de segle ja es van invertir els números, Biure es mantenia pràcticament amb els mateixos, 91, mentre que les Piles havia augmentat a 114.

A Biure, i també a tots els pobles del voltant, hi havia hagut molts avellaners a primeries del segle XX. Però van agafar un mal i els van haver d’arrancar. En els marges, encara en queden alguns. De vinya també n’hi havia, encara que no molta. Les últimes, que van subsistir fins els anys 70, van ser les de cal Malet i les de cal Morera. Explica en J.Mª Compte de cal Pons que un avantpassat seu de mitjans del segle XVIII havia sigut un important comerciant de safrà. Aquesta zona, a l’edat mitjana, n’era un dels centres més importants de producció i els jueus de Sta. Coloma eren els qui en controlaven el mercat.

Enmig de les converses surten també refranys típics de la zona, com el que parla de la grívia i de l’escurçó :

« picada de grívia i picada d’escurçó
no hi ha temps per a la extremunció »

Animals freqüents de per aquí, com la serp verda que alguns em diuen que la seva picada és també mortal.

I parlem de les coves que van servir d’amagatalls en temps de la Guerra Civil. Expliquen que va baixar un grup de Conesa i que en un marge del bosc, prop de Biure, van fer dues coves on s’hi van amagar durant un temps. En una marjada prop de Rauric hi havia una altra cova on hi havien amagades cinc persones. Al costat del cementiri de Biure, sota l’era de ca la Miquela, hi havia una cova artificial de pedra d’uns set metres de llarg per quatre d’ample on hi jugava la canalla, i on, en temps de la guerra, també va servir d’amagatall, li deien la gatapurna. Actualment ja no existeix perquè ha quedat colgada. També en una cova d’un marge vora del castell, on hi cabien unes cinc o sis persones, s’hi van amagar els del poble quan van sentir a dir que hi havia perill de bombardeig. Les bombes van arribar i van ensorrar part d’una casa.

Al cementiri de Biure hi ha dos soldats enterrats del temps de la guerra. El que és ara l’hotel Regina, a Vallfogona, era en aquells anys de guerra un hospital de sang. Un del poble que hi va ser va explicar que els que hi morien, que eren molts, els colgaven en un clot baix al riu. Alguns dels molts desapareguts d’aquella guerra de qui mai ningú en trobarà les restes ni en sabrà els noms. 

La cova gran que hi havia al costat del cementiri de Biure, també va servir, un cop passada la guerra, per jugar la canalla, com ja hem dit, però també per refugiar-s’hi els gitanos que passaven de tant en tant i refeien les cadires de bova. També venien al poble llauners que apariaven calderes i pots d’alumini, i els esmolets que esmolaven ganivets i eines del camp. Gent “remendón” com deia un dels veïns.

Demà és diumenge i és el dia de l’aplec a Sant Miquel. Hi ha organitzades diverses activitats, com un esmorzar a la font, la missa dalt de l’ermita amb coca i moscatell, jocs per a la canalla a la tarda i ball. Expliquen que abans l’aplec es feia conjuntament amb els altres pobles del voltant, tal com diuen els goigs dedicats a Sant Miquel Arcàngel:

“Tot Pontils amb fe arderosa
vos venera amb son indret;
Montbrió i Vallespinosa
Biure, Piles i Vallvert.
Rocafort, Conesa i amplada
Del Queralt amb sant anhel”.

Però des de fa uns trenta anys que cada poble fa l’aplec un dia diferent.

L’ermita de Sant Miquel és romànica i al costat hi ha encara algunes de les restes de l’antic castell de Montclar. Al 1072, ja apareix documentat la compra dels castells de Montclar, les Piles i Biure pel comte Berenguer I de Barcelona a Oliver Bernat i la seva esposa. Més tard, Biure, a mitjans del segle XII, passa a les mans de l’Orde dels Hospitalers, -els monjos soldats que, juntament amb els templers, defensaven Terra Santa-, gràcies a una venda feta per Guillem d’Aguiló. Al 1380, el prior de Catalunya de l’orde dels Hospitalers, comprà a la Corona, la total jurisdicció del lloc i terme de Biure, el que vol dir que eren els que impartien justícia.

La creu de terme, de finals del segle XV, és molt interessant. A començaments de la Guerra Civil la van tirar a terra, i no es va tornar a posar fins al 1973, moment en què es va restaurar. Els de Biure sempre s’han fet les fotografies de grup a les escales de la creu.

Mirem fotografies amb la Fina, i m’explica qui son els que van sortint asseguts a les escales, família, amics, veïns, tots de Biure, i, alguna vegada, un de Valls. I preguntant que hi feia un de Valls a Biure, va explicar la història. Els de cal Bergadà, als anys trenta, anaven amb el carro a Valls a vendre palla, llenya i algun altre producte que poguessin vendre i s’hi estaven un parell de dies. Al cap dels anys havien fet coneixença amb algunes persones d’allà, i un dia es van assabentar que un recent nascut d’una de les famílies que coneixien, necessitava una dida per poder-se alimentar i així poder sobreviure. Ells, els de cal Bergadà, havien perdut un fill just acabat de néixer, per això van portar el nadó de Valls cap a Biure perquè fos alimentat per la mare que havia acabat de perdre el seu fill. El nen es va fer gran i sempre va mantenir molta relació amb la família de Biure i hi venia sovint. El de les fotos era aquell nen de Valls que va venir a Biure acabat de néixer per poder-se alimentar.


Montse Rumbau
Publicació del 01/10/2013 a Tribus de la Segarra

dimecres, 30 d’octubre del 2013

RECEPTES AMB PRODUCTES DE TARDOR



La Marina Balcells Gasol no és la primera vegada que ens facilita receptes per compartir amb tothom al bloc. Aquestes receptes les farà amb productes molt típics de tardor com són la carbassa, els espinacs i les ametlles.
La Marina és una excel·lent cuinera, però gairebé tot ho fa a ull! Així que si volem fer nosaltres aquestes receptes haurem de ser una mica intuïtius. I sí pel que sigui ens hem passat i ha sortit molt menjar sempre ens quedarà congelar-lo, en el cas de la crema de carbassa i els canelons d’espinacs. En el cas de les ametlles garapinyades es poden posar en un pot o caixa ben tapades i així duraran uns quants dies més.

CREMA DE CARBASSA

  

Ingredients per fer força crema:

  • 1 carbassa
  • 1 porro
  • crema de llet
  • sal
  • pebre (opcional)
  • oli
  • pinyons
  • pernil salat


Preparació:

  1. Buidar la carbassa i tallar la polpa a trossets petits. Treure els fils i les pipes de dins. Com més petits siguin els talls de la carbassa més fàcilment es courà.
  2. Preparar també el porro tot pelant-lo, netejant-lo i tallant-lo també a trossos petits. El porro donarà a la crema un gust més suau que no pas si s’hi posa ceba.
  3. En una cassola posar-hi una mica d’aigua i quan aquesta bulli tirar-hi la carbassa i el porro i deixar coure almenys uns trenta minuts.
  4. Quan estigui cuit, escórrer l’aigua de la cassola que només quedi la carbassa i el porro bullits.
  5. Batre la barreja i afegir-hi la crema de llet.
  6. Posar-hi la sal tot corregint el sabor de la crema i, si es vol, també s’hi pot afegir una mica de pebre.
  7. Per acabar de decorar la crema de carbassa, en una paella fregim trossets de pernil salat i pinyons que es podran posar per sobre els plats de crema de carbassa per fer-los més vistosos i potenciar encara més el sabor d’aquest excel·lent plat.
  

CANELONS D’ESPINACS 



Ingredients per fer molt canelons: 

  • espinacs
  • gambes pelades
  • palets de cranc
  • panses
  • pinyons
  • crema de llet
  • ou
  • pasta per fer canelons
  • farina
  • sal
  • oli
  • mantega
  • 1 cullerada de sofregit

Preparació:
  1. En una cassola sofregir una bona estona els espinacs amb mantega i oli i afegir-hi la sal volguda.
  2. Per altra banda, en una paella, hi posem les gambes i els palets de cranc i els fregim una mica. No massa, un tomb de paella perquè quedin una mica cuits i ja està.
  3. Quan els espinacs ja estan prou sofregits triturar-los una mica amb la batedora dins la mateixa cassola. Només que quedi una mica més triturat, però no cal fer un puré.
  4. Afegir als espinacs la crema de llet i un ou batut perquè així la massa quedarà més consistent i lligada. Després  afegir també les gambes amb els palets de cranc i també les panses i els pinyons (que si es vol també es poden haver pasta per la paella prèviament).
  5. Remenar bé tots els ingredients i els deixem refredar a la nevera durant unes hores.
  6. En una olla, posar-hi un raig d’oli i sal i quan l’aigua bulli posar-hi la pasta dels canelons. S’ha de tirar la pasta d’una a una a l’olla. Al cap d’uns dotze minuts la pasta ja estarà llesta.
  7. Escórrer la pasta de caneló i passar-hi aigua freda.
  8. Damunt del taulell de la cuina, estendre un drap i posar-hi la pasta de caneló ben estirada.
  9. Posar una mica de la massa d’espinacs i altres a damunt de la pasta i enrotllar el caneló.
  10. En un cassó posar-hi llet, farina, sal, mantega i una cullerada de sofregit. Més o menys per cada litre de llet s’hi posen quatre cullerades de farina.
  11. Remenar bé els ingredients perquè quedi ben barrejat i no quedi gramullós i quan la barreja ja bulli ja estarà llesta.
  12. Tirar la beixamel per sobre dels canelons i ratllar-hi formatge al damunt. Ha de ser un formatge cremós perquè si no queda massa sec.
  13. Posar els canelons al forn i coure per baix i per dalt. Quan estiguin gratinats ja estaran llestos! 


AMETLLES GARAPINYADES
  

Ingredients:

  • 1/2 tassa de sucre
  • 1/2 tassa d’aigua
  • 1 tassa d’ametlles
  • anís

Nota:

En aquesta recepta les mides són la tassa, com també ho podria ser un cassó, un vas, etc. Sigui com sigui, l’estri de mesura que feu servir ha de guardar la proporcionalitat entre els ingredients. És a dir, per cada mesura d’ametlles, n’hi ha d’haver mitja de sucre i mitja d’aigua.


Preparació:

  1. Preparar els ingredients amb les mesures corresponents.
  2. En una cassola o cassó posar tots els ingredients (ametlles, aigua, sucre i un raig d’anís) i remenar-los en el mateix sentit.
  3. Quan les ametlles es quedin sense aigua, esperar que aquestes revinguin i quan es tornin a beure l’aigua ja es poden donar per fetes.
  4. Col·locar-les ben estirades al marbre fins que es refredin. 

  

I bon profit!

dimecres, 23 d’octubre del 2013

BIURE DE GAIÀ (1a part)


La Fina ha organitzat una trobada de veïns per parlar del poble. Son les cinc de la tarda d’un dia de Festa Major del 2009, i ens trobem al Casal, el Salvador Malet de Cal Bergadà, el Mensa, el de ca l’Andreu, la Maria Compte, el J. Puigganer, J. Mª Compte de cal Pons ... A les sis tots van a missa i en sortir tornem a reprendre la xerrada ara amb més veïns i amics i amb molta més animació. Tothom recorda coses d’abans i tothom intervé. Hi han moltes rialles quan surt el tema de les tres minyones i la cuinera que portaven els amos del castell quan venien a passar l’estiu a Biure. Sembla ser que molts hi lligaven tant com podien. Tots afirmen que aquestes criades eren l’animació de per aquí i que ballaven molt be la « jota ». Però d’això ja fa molts anys, en Salvador Malet, un dels més grans del grup, recorda aquells anys en que ell era molt jovenet, com després dels balls que es feien els diumenges a la tarda, els joves es quedaven i les minyones també, i aleshores era, segons sembla, quan se les emportaven a l’hort.

Els veïns parlen de l’amo del castell, que es deia Paco Mercader Zufia, un militar amb grau de general que va arribar a ser governador militar, i que era també vescomte de Belloch. Però l’amo no era en Paco Mercader, sinó la seva esposa, la Lluïsa Llorach, que va ser qui va heretar el castell. De fet, no el va heretar ella, sinó la seva germana gran, la Maria, però aquesta, segons explica en un llibre un avantpassat seu, no el va voler, i, davant del notari, va dir que no volia “enterrar-hi” els seus fills, ni obligar-los a passar les vacances « al mig del no-res ». I va canviar, amb la seva germana Lluïsa, el castell per una llotja al Liceu. Com que la Lluïsa Llorach estava casada amb un vescomte, això de tenir un castell ja li anava be. A més d’aquestes dues germanes, n’hi havien dues més, la Mercè i la Isabel. Totes quatre eren riquíssimes, la petita, la Isabel, es passejava per Barcelona amb un Rolls Royce descapotable, freqüentava artistes i viatjava molt, i vivia en una torre d’en Puig i Cadafalch, avui desapareguda, del cap d’amunt del carrer Muntaner. En Ramon Casas la va pintar al 1901, i el quadre és al despatx de l’alcalde de Barcelona, darrera mateix de la seva butaca. Elsseus pares, en Pau Llorach i la Concepció Dolsa eren els amos de les aigües deRubinat, a prop de Sant Antolí, unes aigües purgants que s’exportaven per tot Europa. Les oficines centrals les tenien a París. El pare va morir jove, i la viuda i les quatre filles vivien dels immensos beneficis que els proporcionava la venta d’aquesta aigua.

Fotografia extreta de "Per la ruta dels Castells del Gaià" del Palau Robert.
El castell de Biure, situat enmig « del no-res », com deia la Maria Llorach que el va heretar gracies a un intercanvi, es trobava en mans d’una de les famílies més riques i també més esnobs de la Barcelona d’aquells feliços anys vint.

Expliquen els veïns, que la mestressa, la Lluïsa Llorach, anava cada dia a prendre les aigües a Vallfogona amb el taxi de Sta. Coloma, el Mero. Diuen que era amable i que visitava els malalts, però que parlava en castellà perquè sinó, quan tornava a Barcelona, el seu castellà estava ple de catalanades.

En sortir de missa, els nens anaven al castell i allà els donaven sempre alguna cosa o altra. Per la Festa Major, els senyors invitaven als veïns del poble a fer el vermut dalt del castell. I aquests, portaven als senyors a caçar perdius. Segons expliquen, abans n’hi havien moltes. Les minyones rentaven la roba en uns safareigs que eren només pels del castell, eren grans i no gaire a prop, el que deuria ser tot un enuig per a les criades a l’hora d’anar a rentar. Aquests safareigs no s’han conservat perquè han quedat colgats. Els veïns tenien uns altres safareigs que estan, encara actualment, al costat de la font. En Pablo era el fill dels senyors i també venia a Biure als estius com feien els seus pares. La família va conservar el castell fins al 1965. El seu aspecte actual ve del 1912, moment en que es va rehabilitar totalment, volent-lo convertir en un castell més espectacular i també en casa senyorial.

Biure apareix com un poble fresc i amb aigua abundant. A la font, que alimenta un rierol, hi ha ànecs i tots els voltants estan enjardinats. Un immens pollancre senyoreja al costat del pont i n’hi ha un altre, igual de gran, més cap al poble. Des del carrer Major, es pugen unes escales que van al carrer de dalt, hi han moltes flors i abans d’arribar al carrer, hi ha un recó fresc i humit on només sents l’aigua que salta d’una font que en diuen la mina del Rector. Quan s’acaba el poble, més enllà de la creu de terme, hi han els horts que es veuen molt cuidats i que es reguen amb l’aigua canalitzada de la font del Maginu que es troba més amunt. I darrera de la rectoria, la gran casa amb aspecte de masia que és al costat de l’església, hi ha l’hort de l’Abadia que diuen que sempre ha tingut aigua. Aquest edifici sempre havia rebut el nom de l’Abadia. I al llarg de la rasa o riera que porta l’aigua cap al Gaià, segueix tota una filera d’arbres de ribera amb les fulles encara tendres d’haver sortit no fa gaire. L’aigua que baixa per la rasa és sempre molt neta perquè ve directament de la muntanya.

Prop del poble, a 10 minuts del camí de Biure a Vallverd, hi havia una bassa amb el terra enrajolat que en deien la Canal i que era d’un pagès de Vallverd, era molt gran i servia de piscina, i als anys 50 hi venien fins i tot dels pobles del voltant i del mateix Sta. Coloma a banyar-s’hi. Quan van fer moviments de terra en el tros on hi havia la bassa, va deixar d’entrar-hi aigua, i des d’aleshores que està seca. Mirant les fonts revingudes a la primavera, no sembla que Biure hagi pogut patir mai problemes d’aigua. I de fet, els veïns et diuen que a Biure sempre n’han tingut. L’aigua corrent, però, no els va arribar fins entrats els anys seixanta.

L’aiguat de Sta. Tecla de mitjans del segle XIX, també va deixar petjada al poble. Els veïns han sentit explicar als seus avantpassats que la rubinada que va arribar la nit del 22 al 23 de setembre del 1874, es va endur més de 100 caps de bestiar que passaven la nit a la part baixa del poble mentre esperaven anar a fira. També que del molí del costat de la riera, que ells ja mai l’han vist habitat, la molinera es va salvar gràcies a que es va emparrar al capdamunt. I que l’aigua va arribar dins del poble fins a mig carrer Major.

L’església és al final del carrer de dalt. Enfront, el cementiri amb la porta de fusta envoltada de lilàs tots florits. De lilàs florits n’apareixen en forces recons del poble, així com moltes flors. Tot es veu cuidat i net, amb la  majoria de cases arreglades i amb les façanes repicades deixant al descobert la pedra. L’església la van fer al 1777 aprofitant les pedres de l’antiga església romànica que resultava massa petita i que era entre el castell i ca l’Andreu.

Ca l’Andreu, al cap damunt del poble, és un casalot amb aspecte de casa forta, amb molt poques finestres i molt petites. Sembla com si en algun moment o altre del passat, una part de les seves parets haguessin servit de muralla i que per tant hagués format part d’alguna edificació molt antiga del castell.

Els dilluns, els veïns de Biure anaven a Sta. Coloma a mercat, com feien tots els altres pobles del seu voltant. Tardaven a peu una hora i mitja passant pel dret, per les Costes, per un camí que ja s’ha perdut. La carretera actual es va fer entre els anys 20 i 25. Diuen que la verdura de Biure tenia fama de ser molt bona perquè era regada amb aigua molt clara. Al poble no hi havia escola, i els nens havien d’anar a les Piles, on també hi anaven els de Guimons. Hi tardaven a peu entre 20 i 25 minuts. A l’hora de dinar, qui tenia parents a les Piles, dinava a casa d’ells, els altres s’havien de portar el menjar a la senalla i dinar a la mateixa escola. Als anys 30 i 40 a les classes dels nens i havien fins a 45 alumnes.



Montse Rumbau
Publicació del 27/09/2013 a Tribus de la Segarra