HISTÒRIES DE LA RÀDIO A LES PILES

Il·lustració de Joan Ballabriga.

Quan va arribar “l’arràdio” a Les Piles? Quina família va ser la primera al poble a tenir un aparell de ràdio? Només us en puc dir alguna cosa, pel que m’havia explicat la meva mare, l’Assumpció Clarasó Tomàs, i pel que m’ha explicat, recentment, l’Armengol Cadens Puiggener. Però abans de res, potser caldria començar pel principi. Per fer funcionar una ràdio ens cal poder endollar-la a un corrent elèctric, tenir electra (que dèiem). Què en farem d’un aparell de ràdio, si no disposem d’electricitat? I quan es va instal·lar l’electricitat al poble? Va ser l’any 1926. Ja s’estava instal·lant la línia elèctrica pel poble i vet ho aquí que a cal Badó o Vador (família Malet) venia un nadó en camí i van decidir que aquesta seria la primera casa del poble que podria gaudir de l’electricitat. I, efectivament, el desembre d’aquell any, naixia una nena que, un cop batejada, es va dir Marina Malet Obrador. A més, l’avi de la Marina, el Salvador Malet Briansó, estava molt delicat de salut i veia que el seu temps s’acabava, però tenia la gran il·lusió de poder veure una “bombilla” encesa a casa seva i així va ser. Com hem dit, l’any 1926, casa seva ja disposava de llum elèctrica i l’any següent moria el Salvador, aconseguit així el seu somni.

Ara, els espilencs ja disposaven d’electra i ja podien tenir una ràdio. Potser la primera casa que la van tenir va ser el Castell (la família Prous). Els segons potser van ser els de cal Barrater, cap a l’any 1930. Una mica més tard, la van tenir a cal Rión (família Balcells) i, de seguida, en van posar una al Cafè del poble i una altra a cal Roso (una altra família Balcells). Els que tenien una ràdio eren a cal Jover. Aquesta família ja feia anys que vivien a Barcelona, però cada “istiu” el passaven a Les Piles i de ben segur que a més de portar-se la minyona, també portaven la ràdio. Aquest aparell els hi van requisar durant la Guerra Civil doncs, a casa seva, s’hi va instal·lar la Plana Major. Una altra família que venia a estiuejar al poble eren els de cal Prous (els de la Plaça). Havien estat safraners i ja feia anys que vivien a Villacañas, a Ciudad Real, i, com he dit, molts  estius els passaven al poble, això abans de la Guerra.

Cada any llogaven a alguna noia del poble perquè els fes una mica de neteja i també per anar a comprar a Santa Coloma. Un any li va tocar a la meva tieta, Maria Clarasó, i es veu que van tenir un malentès doncs la mestressa li deia que li comprés “hígado” i ella que li deia -fetge?- i  l’altra que li contestava -no quiero fetge, quiero hígado!-. Bé, al final, li van donar entenent, que “hígado” i fetge era la mateixa cosa. Direu que aquesta anècdota no té res a veure amb el tema de què parlem i teniu tota la raó, però m’ha fet gràcia explicar-vos-la.

Tornem a cal Prous. Cada estiu no es descuidaven de portar un “gramófono” o ràdiogramòfon i la meva àvia, la Teresa Tomàs Genovés, obria, de bat a bat, la finestra, per escoltar aquells rigodons tan macos que tocaven.

Il·lustració de Joan Ballabriga

A casa havíem tingut una ràdio que era de les que en deien de galena, tenia la forma d’una caixa rectangular, la part superior es podia obrir com si fos una tapa i hi anava connectat un altaveu bastant gros. De tota manera, se sentia bastant fluixet, però molt clar. Després d’aquest vam tenir un “Invicta”, durant bastants anys que sonava força bé (he de dir que aquesta ràdio encara la tenim, però, en l’estat en què es troba, no es pot exposar). Amb aquest aparell, cap al tard, sovint escoltàvem La Pirenaica (de fet la majoria dels que tenien ràdio l’escoltaven, però no s’ho deien un a l’altre). El nom oficial era Radio España Independiente i era una emissora creada pel Partido Comunista de España doncs aquest partit tenia prohibida qualsevol activitat dins de les fronteres de l’Estat Espanyol. Era una emissora clandestina ja que no se sabia des d’on emetia. La gent es pensava que ho feia des d’algun punt dels Pirineus o potser des d’Andorra. En realitat l’emissora estava instal·lada a la llunyana capital de l’antiga URSS, Moscou. L’any 1955, l’emissora es traslladava a la capital de Romania, Bucarest, i va estar emetent des d’aquest punt fins que es va clausurar l’any 1977. Sintonitzar aquesta emissora estava prohibit pel Govern i el qui l’escoltava era considerada com una persona oposada al règim franquista. Però la gent l’escoltava com una alternativa a la informació manipulada pel “Régimen”. Però també cal dir que les seves notícies no sempre eren fiables doncs aquesta emissora tenia la tendència a difondre propaganda antifranquista (de fet, tan la informació transmesa pel govern estatal, com el que propagava La Pirinenca, s’havia de garbellar, a veure què en quedava de net). Me’n recordo que aquesta emissora costava molt de sintonitzar i, quan se sentia bé,  s’havia de posar molt fluixet, no fos cas que ens sentís algú. Aleshores, el monopoli de la informació estatal la tenia Radio Nacional de España. El govern estatal feia tot el possible per interferir les emissions de la Pirenaica i des de l’interior d’Espanya s’emetia soroll a les freqüències fixes per dificultar-ne la seva oïda.

Desprès d’aquest Invicta, em sembla que vam tenir un Philips i després un Lavis que se sentia molt bé. Em sembla que era quan teníem aquest últim aparell, que vam comprar una gravadora, que si volies gravar havies d’acoblar com un captador que havies de col·locar davant de l’altaveu del transistor. Just alhora de dinar, feien un programa de música pop i a mi m’agradava gravar algunes cançons, precisament, en aquell moment, llavors tothom havia d’estar callat, però amb tot era inevitable que algú no digués alguna cosa mentre dinàvem o que algun soroll de plats o coberts quedés incorporat a la gravació (era “El clan de la una” i el feien a Radio Juventut de Barcelona).

A casa, la mare escoltava la novel·la diària. Em sembla que n’havien fet dues, però ella amb una ja en tenia prou doncs en una casa de pagès no s’acaba mai la feina. També havia escoltat algun d’aquells consultoris que en deien femenins. N’hi havia hagut dos al mateix temps, que es feien la competència. Ella preferia el de la Montserrat Fortuny, que es va emetre des de 1945 fins al 1981. El de la competència era el de Elena Francis, que emeté de 1947 a 1984.

El pare, molts vespres, posava “De España para los españoles”, amb la locució de Maria Matilde Almendros, que era un programa per a emigrants que dedicaven cançons als seus familiars que vivien a l’estranger (es va emetre de 1964 fins al 1978).

Bé, i després va arribar la televisió (al Cafè del poble la van estrenar l’any 1973 i els va costar 828 pessetes), els radiocassetes, els CD’s… I la cosa va evolucionant de forma imparable.

Quan va sortir la televisió, es va dir que la ràdio estava condemnada a desaparèixer, però els anys han demostrat que la ràdio gaudeix de bona salut.

Ara mateix, mentre acabo aquest article, estic escoltant RAC 105 a través d’Internet.

I fins aquí els meus records i vivències sobre la ràdio.

Josep Ballabriga Clarasó